“Era possible jugar, treballar i tenir tranquil·litat ètica”

BarcelonaDes d’un llibre de Tusquets o Lumen fins al pla Del Liceu al Seminari. Durant les dues dècades que els arquitectes Oscar Tusquets i Lluís Clotet van compartir despatx, entre els anys 60 i 80, van treballar en projectes de tot tipus. En habitatges, com ara la Casa Regàs, el Belvedere Georgina i una casa a l’illa de Pantel·leria, i en blocs com ara la Casa Fullà, on va viure Joan Brossa. En interiors, mobles i objectes com ara una campana d’evacuació de fums ( Diàfana ), el bloc de bústies 3-4-5 i el banc Catalano. També van intervenir en edificis patrimonials, com ara en la primera ampliació del Palau de la Música i la Facultat de Medicina, on es van rebel·lar contra la constructora, Ferrovial, i van ser despatxats.

“M’impressiona la quantitat de feina que vam fer, i no és que treballéssim gaire. El 90% del temps exercíem d’arquitectes, i el 10% el dedicàvem a feines administratives que ens avorrien moltíssim”, diu Lluís Clotet, amb motiu de l’exposició del Col·legi d’Arquitectes dels materials d’arxiu -dibuixos, plànols, fotografies i pel·lícules- que ell i Tusquets van donar a la institució. “Aquest percentatge ha canviat absolutament al llarg d’aquests 50 anys -lamenta l’arquitecte-. Al final el 90% era feina avorrida i quan arribaves al davant del paper en blanc estaves esgotat”. Per a Clotet, els esbossos de treball són essencials. “El dibuix és una qüestió mental i de comprensió. Si vols dibuixar una cosa que no existeix n’has de tenir una idea prèvia i, quan t’hi poses, la disciplina del dibuix t’exigeix constantment concreció. Això s’ha acabat: som l’última generació que hem fet servir el dibuix com a eina de treball”, subratlla.

Evocació d’un temps perdut

Oscar Tusquets i Lluís Clotet van treballar plegats a l’Studio Per, on també hi havia Pep Bonet i Cristian Cirici, que treballaven individualment: “Vam tenir la sort que no vam tenir una educació globalitzadora. Com que sabíem una mica de tot, quan vam acabar la carrera vam fer de tot. A més, teníem el convenciment i la il·lusió de pensar que hi havia la possibilitat d’explicar-ho tot en qualsevol cosa, per petita que fos”, explica Clotet, per a qui la mostra és també “l’evocació d’un temps perdut”. “En aquella època el món era complex, però les eines intel·lectuals que teníem, com el marxisme, el socialisme, l’anarquisme i el catolicisme progre, eren suficients per intentar entendre’l i canviar-lo -afegeix-. Ara la complexitat del món s’ha incrementat d’una manera brutal, i les eines per interpretar-lo cada vegada s’han anat empobrint més”.

Federico Correa i Oriol Bohigas van ser dues figures cabdals per a aquells joves arquitectes, ja que els van passar els primers encàrrecs. També va ser-ho una figura menys coneguda, Xavier Sust, que els va fer descobrir idees de Robert Venturi. “Ens va ensenyar a mirar l’arquitectura de tots els temps com una cosa actual, que els arquitectes històrics tenien els mateixos problemes, i l’aportació que vam fer en aquell moment va ser entendre la història de l’arquitectura com un continu”, explica Clotet. També va ser important el pensament sobre la ciutat d’Aldo Rossi. I la complicitat dels clients. D’aquí la singularitat de la Casa Penina, a Cardedeu, que se cenyeix de manera rigorosa a la línia del carrer i en canvi fan més explícit el seu segell cap a l’interior. “Eren uns temps que era possible jugar, treballar, disfrutar i tenir tranquil·litat ètica”, diu Lluís Clotet. El duet es va dissoldre als primers anys 80, sense ressentiments. “A tots dos ens agradava fer el mateix i cap dels dos volia fer la feina més avorrida. També estàvem cansats. Ja ens ho havíem dit tot, i en les últimes obres cada vegada hi havia més coses que vèiem diferent. Sempre hem tingut una bona relació”, conclou l’arquitecte.