22/04/2015

Una pregària per a Clitemnestra

5 min

M’havien dit que tornaries. M’he despertat sabent-ho. Però ara d’entre els déus no n’hi ha cap que vigili el que faig o conegui el que penso. Quan m’adreço als déus no hi ha ningú. Són els humans els que m’han avisat del teu retorn imminent. Han estat els homes, no pas els déus, els que han encès cadascun dels focs que han fet córrer la notícia turons enllà, on altres homes han encès altres focs per alertar-me. Ha estat el foc, el que m’ha portat la notícia. No hi havia déus.

No prego als déus. Estic sola entre els que som aquí perquè no prego i no tornaré a pregar. En lloc d’això, parlaré amb murmuris sagrats. Parlaré amb tu, ara que ens has deixat, amb paraules suaus que surten del món, i aquestes paraules estaran plenes de recança pel que hem perdut. Faré sons que semblaran pregàries, pregàries que no tenen origen ni destí, ni tan sols un d’humà, perquè has mort i no em sents.

Sé més bé que ningú que els déus són lluny, tenen altres afanys. Es preocupen pels desitjos i els tràfecs humans igual que jo em preocupo per les fulles d’un arbre. Sé que les fulles hi són, es marceixen, rebroten i es marceixen, de la mateixa manera que les persones arriben, viuen i després són substituïdes per altres d’iguals que elles. No puc fer res per ajudar-les o impedir que es marceixin. No m’ocupo dels seus desitjos.

Ara vull alçar-me aquí i riure, sí, escolta com ric i esbufego i torno a esclatar en riallades davant la idea que els déus permetessin al meu marit vèncer en la batalla, que inspiressin tots els plans que va ordir i tots els moviments que va fer, que coneguessin el seu humor boirós al matí i l’estranya i ridícula delectança que podia traspuar a la nit, que escoltessin les seves súpliques i en parlessin a les seves llars devotes, que contemplessin l’assassinat de la meva filla amb un gest d’aprovació. Oh, ells sabien que era un tracte, o això et pensaves tu. Oh, ells sabien quin era el tracte, o això et pensaves tu. Mata la noia innocent, elimina-la del món, enfonsa-li un ganivet a la carn per assegurar-te que mai més tornarà a entrar en una habitació ni es despertarà de bon matí. Priva el món de la seva gràcia. I a canvi els déus faran bufar el vent a favor teu el dia que necessitis vent al teu velam. Calmaran el vent els altres dies en què els teus enemics necessitin el vent. Els déus faran que els teus homes siguin audaços i valents, i els altres, els teus enemics, covards i febles. Els déus enfortiran les teves espases i les faran ràpides i esmolades.

Ara tinc notícies per a tu, ara que ets tot ombra, tot pols, ara que ets mut i no pots replicar, ara que només vius als llocs on sóc lliure d’imaginar-te. Tinc notícies per relatar al teu esperit. Quan estaves viu, tu i els homes que t’envoltaven crèieu que els déus seguien el vostre destí i es preocupaven per vosaltres. Per cadascun de vosaltres. Però ara m’has d’escoltar quan et dic que això no era així. No és així. La nostra invocació als déus és com la remor seca d’una fulla abans de marcir-se i caure, una remor que ni tan sols sentim, una remor que, encara que la sentíssim, ens faria arronsar les espatlles.

Els déus no ens senten, no s’ocupen de nosaltres. Tenen les seves pròpies preocupacions alienes a aquest món. Inconcebibles per nosaltres, ells, al seu torn, amb prou feines saben que estem vius. Per a ells, si sabessin res de nosaltres, seríem una història vella i gastada, o seríem com el brogit suau del vent entre els arbres, un murmuri remot i inconstant.

Sé que no ha estat sempre així. Hi va haver un temps en què els déus arribaven al matí per despertar-nos, en què ens pentinaven els cabells i ens omplien la boca amb la dolçor de la parla i escoltaven els nostres desitjos i intentaven satisfer-los, un temps en què ens inflaven les veles a canvi de sacrificis. Tu també saps que no fa gaire, encara en tenim memòria, se sentien les dones que ploraven a la nit abans que un de nosaltres morís. Era una manera de cridar cap a casa els moribunds, d’accelerar el seu vol, de suavitzar el seu viatge tremolós fins al lloc on reposen. Tu eres amb mi els dies abans que morís la meva mare, i tots dos ho vam sentir, i ella també, i això la va confortar.

Estimat, aquest soroll s’ha extingit. No hi ha més plors com el vent. Els morts se’n van quan ells mateixos ho decideixen. Ningú els ajuda, ningú se n’adona excepte els que els coneixen. Els déus no planen damunt seu amb so planyívol i captivador. Quan va morir el meu pare només vaig sentir silenci. Ara el noto aquí, el silenci al voltant de la mort. Han marxat, aquells éssers formidables que abans teníem a prop. Han marxat i no tornaran. Vas tenir sort amb el vent, res més, i vas tenir sort que els teus homes fossin valents, i vas tenir sort de vèncer. Fàcilment hauria pogut ser d’una altra manera. No calia que sacrifiquessis la nostra filla als déus. No n’hi ha, de déus.

La meva mainadera va estar amb mi des del començament. En els seus últims dies creia que li quedava temps, que només estava malalta i es refaria aviat. Vaig seure amb ella i vam conversar. Si s’hagués sentit el més mínim gemec, hi hauríem parat atenció. No hi va haver res, cap so que l’acompanyés cap a la mort. Hi va haver silenci, o sorolls provinents de la cuina, o els lladrucs dels gossos. No crèiem que s’estigués morint. I llavors es va morir, llavors va deixar de respirar. Per a ella s’havia acabat.

Vaig sortir i vaig mirar al cel. I tot el que tenia llavors per consolar-me eren les restes del llenguatge de la pregària. El que havia estat poderós i afegia significat a tot, ara era desolat, estrany, amb el seu poder fràgil i trist, amb el seu record, encallat en els seus ritmes, d’un temps en què les nostres paraules s’elevaven i trobaven la culminació. Ara estan atrapades en el temps, estan plenes de límits, són simples distraccions, són efímeres i monòtones com l’alè. Ens mantenen vius, i potser això és una cosa, almenys de moment, de la qual ens hauríem de sentir agraïts. No hi ha res més.

stats