‘Hermandad’: La presó és tortura
La sèrie brasilera de Netflix fa reviure el gènere carcerari com a crítica a la repressió estatal
BarcelonaJa des del títol, la sèrie brasilera que ha estrenat Netflix aquest octubre juga amb els dobles sentits: entre els germans de sang i els d’elecció, entre la violència legitimada i la criminalitzada, entre la moral oficial i els codis propis, entre la lleialtat a uns principis i el compliment de la llei. Al Brasil dels anys 90, la protagonista d’ Hermandad, Cristina (Naruna Costa), encarna tot aquest reguitzell de contradiccions. Advocada a sou de la fiscalia de São Paulo, va ser educada en uns valors rígids que l’han portada a desconnectar del seu germà Edson (Seu Jorge), que porta anys tancat a la presó. Edson lidera l’anomenada Hermandad, un grup de presoners amb poder propi dins de la garjola que es donen suport els uns als altres com a forma de resistència davant un sistema repressor.
Quan s’assabenta que l’Edson pateix tortures, la Cristina decideix salvar-lo amb un tripijoc legal. Però l’enxampen i l’advocada acaba a disposició de la policia, per a la qual accepta espiar el seu germà. Com una agent doble i al llarg dels vuit episodis que conformen la primera temporada, la protagonista es mou entre aquests dos mons, la criminalitat i el sistema legal, que comparteixen la pràctica sistemàtica de la violència.
La massacre de Carandiru
Bona part d’ Hermandad té lloc en una presó, un espai que en l’imaginari brasiler s’associa a una zona zero de violació dels drets humans, sobretot després de la massacre de Carandiru, l’assassinat en massa que va dur a terme la policia l’any 1992 al centre penitenciari del mateix nom, en què van morir 111 persones. Tot i que la sèrie no se centri en un motí i tingui lloc en part fora del penal, el record de Carandiru plana sobre Hermandad. El guió deixa ben clar que al Brasil de l’època la violència estesa per tot el país era fruit en la seva major part de la repressió policial i la negació sistemàtica dels drets humans per part dels representats de l’estat.
Hermandad tanmateix no pretén ser un drama social sinó moure’s al ritme d’un thriller criminal amb rerefons realista i polític. Però la sèrie no fa enrenou en aquest sentit. La creació de Pedro Morelli sintetitza el pitjor de cert estil de ficció televisiva a l’hora de renunciar a tota personalitat estètica, dramàtica o argumental per rendir-se a un desenvolupament funcional i fàcilment llegible. Amb una edició matussera i una posada en escena que desgasta els recursos més comuns del gènere per provocar tensió (dels muntatges paral·lels a contrarellotge als protagonistes encanonats llarg temps un cop i un altre per algú que pretén matar-los), Hermandad fins i tot dilueix l’efecte que podria tenir la violència en una sèrie d’aquest tipus i la cosa ni tan sols s’enlaira quan esclata el bany de sang final.
Les contradiccions dels personatges no pretenen aprofundir en la complexitat del plantejament, sinó que es posen al servei de justificar girs de guió aleatoris. I la sèrie tampoc gosa entrar a fons en les dinàmiques tòxiques que s’acaben generant en un grup com el que lidera Edson. Només la interpretació de Seu Jorge, el cantant i actor que aquí es va fer famós per les seves aparicions tot versionant David Bowie a la pel·lícula Life aquatic de Wes Anderson, desprèn certa força enmig de la mediocritat general. El seu Edson vol ser l’encarnació de la fúria bruta, rebel i poderosa de l’home que ha vist estroncat el seu futur per un règim repressor que el tanca entre reixes quan encara és un nano.
Pedro Morelli per a Netflix. En emissió a Netflix España
