La primavera del cinema d’autor català

Barcelona“Si això segueix així, els que menys voldran que Catalunya s’independitzi seran els de l’Acadèmia del Cine Espanyol”, bromejava un periodista després de l’anunci del palmarès de l’últim Festival de Màlaga -dedicat als cinemes espanyol i llatinoamericà-, que van dominar de forma aclaparadora produccions catalanes. I no només pel triomf en la secció oficial de Les distàncies,d’Elena Trapé (Bisnaga d’Or, millor direcció i millor actriu), i Mi querida cofradía, de Marta Díaz de Lope (premi del públic), sinó també per l’èxit de Con el viento, de Meritxell Colell, i Yo la busco, de Sara Gutiérrez Galve, a la paral·lela Zonazine i d’Ainhoa, yo no soy esa, de Carolina Astudillo, a la secció documental.

Les tres últimes s’estrenen a Catalunya aquesta setmana en el marc del Festival D’A, on estaran acompanyades de tretze produccions catalanes més, algunes prèviament estrenades al festival de Berlín ( Trinta lumes, de Diana Toucedo) o de Moscou ( Jean-François i el sentit de la vida, de Sergi Portabella). I al Hot Docs de Toronto -el festival de documentals més important del món- acaba d’estrenar-se amb una gran acollida del públic Commander Arian, d’Alba Sotorra. Quan encara no ha acabat el primer semestre de l’any ni s’han celebrat els festivals de tardor, que es reserven algunes de les millors pel·lícules de l’any, la sensació general és que potser el 2018 no té un fenomen com Estiu 1993, però serà una de les millors temporades del cinema català.

Cinema d’autores

“És un moment extraordinari del cinema d’autor català, tot i que potser caldria parlar de cinema d’autora”, afirma Jordi Balló, director del màster de documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, i assenyala que totes les pel·lícules premiades a Màlaga -i fins i tot el millor curt documental, Improvisaciones de una ardilla, de Virginia García del Pino- estan dirigides per dones. La mostra del D’A ho corrobora: vuit de les setze produccions catalanes seleccionades tenen una directora al darrere. “El gènere importa -diu Íngrid Guardiola, que presenta al D’A el documental Casa de ningú dins la paral·lela Un Impulso Colectivo-. En la meva secció, les pel·lícules de les cineastes tenen en comú que són una mena de caixa d’eines humanista enfront del desencant i el nihilisme de gran part del cinema que es projecta als festivals europeus. I la majoria tenen al davant personatges femenins”.

¿Però com s’ha produït aquesta efervescència? ¿Quines condicions han fet possible aquesta collita excepcional? Un factor en comú de la majoria de directors és haver passat per escoles o universitats catalanes. Colell, Gutiérrez Galve, Guardiola, Eva Vila (Penèlope ), Mònica Rovira (Ver a una mujer ), Marc Ferrer ( Puta y amada ) i David Gutiérrez Camps (Sotabosc ) es van formar a la UPF, i Portabella, Trapé, Toucedo i Miguel Ángel Blanca ( Quiero lo eterno ) són exalumnes de l’Escac, tot i que Toucedo també va estudiar a la UPF. Balló destaca que les institucions educatives han après a “detectar i acompanyar el talent” dels directors. “Mai havíem estat tan atents als alumnes que destaquen -apunta-. Fins i tot hi ha productors que ens pregunten si hi ha algú especial. Així van sorgir Júlia Ist i aquest any Yo la busco ”. Per a Guardiola, abans es deixava “una mica orfes” els estudiants, però ara les escoles i universitats “acompanyen més les pel·lícules dels alumnes”, com es veu en el cas de Yo la busco i Mi querida cofradía. “Potser no els fan una producció clàssica, però sí una mena d’apadrinament”, diu Guardiola.

Una gran comunitat

Però el factor que més es destaca per definir la nova fornada del cinema d’autor català és que formen una gran comunitat. “Existeix una consciència de col·lectiu -diu Colell-. Som una generació que celebra les pel·lícules dels altres i compartim equip. I això genera un impuls per continuar fent cinema”. Aquesta comunitat comença a les escoles o universitats, però va més enllà i de vegades es concreta en projectes com Cinema en Curs, al qual pertanyen Colell, Toucedo i Gutiérrez Camps. Un exemple: Ana Pfaff firma el muntatge de tres pel·lícules del D’A: Ainhoa, yo no soy esa, Con el viento i Trinta lumes. I també va muntar Estiu 1993. “Aquí hi ha una gran connexió entre els cineastes i alguns productors -assenyala Carlos R. Ríos, director del D’A-. També passa en un dels altres focus de cinema d’autor espanyol, el del Novo Cinema Galego, i no és casualitat”. Balló hi està d’acord: “A nosaltres ens sembla la cosa més normal del món que un director convidi un col·lega a la sala de muntatge per mostrar-li la pel·lícula i demanar-li l’opinió, però no tothom ho fa”.

La paradoxa és que aquesta fortalesa de talent i complicitat del cinema d’autor català ha coincidit amb un teixit industrial precari. “Les que són al D’A són pel·lícules que s’han fet a pulmó lliure, amb molt d’entusiasme dels autors i una gran predisposició de l’equip”, valora Colell. De les setze produccions catalanes del D’A només n’hi ha dues amb producció de TV3 i no n’hi ha cap amb producció de TVE, i unes quantes s’han finançat sense cap ajuda pública. Un exemple és Grimsey, del barceloní Raúl Portero -codirigida amb el francès Richard García-, que ha produït Zentropa España per només 50.000 euros. “La vam rodar a Islàndia amb recursos propis i un equip mínim -explica el director de la productora, David Matamoros-. Els directors també munten, interpreten... No és un exemple de cinema industrial”. Matamoros assenyala que el cinema català està aconseguint un cert impacte amb “pel·lícules nascudes fa uns anys, una mica al marge de la indústria”. L’èxit de Les distàncies i Con el viento és, afegeix, “un reflex d’una situació que existia fa tres o quatre anys al cinema català i que ara ja és història” des de la impugnació de la taxa audiovisual. “El moment actual és terrible -diu-. El 2018 és un any perdut per al cinema català, però això no es veurà fins al 2020”.

Un futur amb interrogant

De moment, el nou cinema d’autor català troba el seu lloc en festivals com el D’A i engreixa les estadístiques del cinema català, que en només quatre mesos ja s’acosta a les xifres de produccions del 2017. Algunes pel·lícules tindran estrena comercial: Les distàncies a la tardor, Con el viento l’11 d’octubre i Jean-François i el sentit de la vida el 6 de juliol. Però en altres casos la seva exhibició està en l’aire. “Moltes de les pel·lícules que són al D’A no arribaran a estrenar-se comercialment -apunta Guardiola-. Jo no crec que estreni la meva pel·lícula. Per tant, entre la vida que han tingut aquestes pel·lícules als festivals i la que tindran als cinemes i la televisió, on hi ha el públic tradicional, hi haurà un decalatge important”.

Per a Ríos, el gran repte del cinema català és “no estar permanentment descobrint talent” sinó donar-li continuïtat. En aquesta edició del D’A, nou de les setze produccions catalanes són opera prima. Però un cinema no pot dependre només de promeses de futur. “És important descobrir la nova Carla Simón, i nosaltres ho seguirem fent, però també que Carla Simón pugui fer la seva segona i tercera pel·lícules”, afirma.

Les 16 produccions catalanes del D’A

‘Con el viento’

Rodat a Villamartín de Villadiego, el poblet de l’àvia de Colell, el film parla de la importància de les arrels a través d’un drama familiar que utilitza la dansa com un element dramàtic més.

‘Penèlope’

La directora de Bajarí salta a la ficció amb una versió lliure de l’Odissea des del punt de vista de la Penèlope, aquí una modista de 97 anys que cus i descús mentre espera el Ramon.

‘Jean-François i el sentit de la vida’

Víctima de bullying, el Francesc marxa de casa rumb a París per trobar-se amb el seu heroi, Albert Camus. Deliciós conte per a adults amb ecos de Wes Anderson.

‘Quiero lo eterno’

El cantant de Manos de Topo es transforma en Harmony Korine per capturar el nihilisme mil·lennial d’una troupe d’adolescents barcelonins des d’una mirada hipnòtica, fascinada i, sovint, fascinant.

‘Yo la busco’

Quan l’Emma anuncia que marxa del pis que comparteix amb el Max, ell s’embarca en un viatge sense rumb al fons de la nit barcelonina. Un debut sorprenent que barreja registres molt diferents.

‘I hate New York’

Durant deu anys, Gustavo Sánchez va documentar l’escena trans de Nova York passejant-se per locals underground i filmant dones lliures, fortes i sense pèls a la llengua. Produeix J.A. Bayona.

‘Ver a una mujer’

A través d’una fotografia en blanc i negre i contrastada, el film reviu els fantasmes de dues dones que es van estimar i es van perdre. Radicalitat, abstracció i poesia conviuen en un melodrama diferent.

‘Puta y amada’

Crescut a l’ombra del D’A, que ha estrenat els seus films, Ferrer és un cineasta pop capaç de barrejar en un mateix film el mite trash (Yurena) i la cita cinèfila (Viatge a Itàlia ) i -potser- sortir-ne indemne.

‘Nadie nos mira’

Produïda per Isabel Coixet, la directora argentina retrata les tensions racials culturals amb què topa un actor argentí que es busca la vida a Nova York. Una història de supervivència i aprenentatge.

‘El vent és això’

Sorgit com un exercici educatiu en un institut de Girona i rodat amb sis dels seus alumnes, la pel·lícula aborda l’anorèxia de dues adolescents en un exercici de cinema poètic i essencial.

‘Ainhoa, yo no soy esa’

Abans de suïcidar-se, l’Ainhoa va plasmar les seves impressions de la Barcelona dels 90 al seu diari. Anys després, Astudillo aplega paraules, fotos i pel·lícules familiars per explicar una vida trencada.

‘No quiero perderte nunca’

El caprici fantàstic del D’A. El director de Todo parecía perfecto torna al festival amb una història de fantasmes que protagonitzen dues dones aïllades en una casa al camp, turmentades pel passat.

‘Casa de ningú’

Un assaig fílmic que explora la realitat del capitalisme posant en paral·lel dues comunitats improductives amenaçades: un casal d’avis de Sant Andreu de Palomar i una excolònia minera de Lleó.

‘Trinta lumes’

A la serra d’O Courel el vincle amb els morts és molt intens. Toucedo explora els rituals del Dia dels Difunts sense perdre de vista que una terra és, sobretot, les persones que hi viuen.

‘Sotabosc’

El Musa va arribar de l’Àfrica per guanyar-se la vida però viu en les escletxes de la societat recollint pinyes i demanant feina en un rutina insatisfactòria però sempre digna.

‘Grimsey’

El Bruno marxa a Islàndia per retrobar-se amb el Norberto, però acabarà embarcant-se en una viatge a l’illa de Ramsey en companyia de l’Arnau. Una road movie a la veritable fi del món.