Patrimoni cultural: castells

Visita a Montfalcó Murallat: un puzle de teulades, d’història i de llegendes

Només hi viu una veïna, ja gran. Montfalcó ha resistit intacte el pas dels segles, tancat en ell mateix.. Entrar-hi és viatjar al passat

“Sembla a punt de caure, aquesta teulada”, penso. I potser fa temps que resisteix en el mateix estat, sempre a punt d’ensorrar-se. Teulades velles, envernissades de verdet, cobreixen cases deshabitades formant un bonic puzle que l’Elisabet, la meva dona, va fotografiant amb delit des de diferents punts (després, a casa, en farà belles pintures amb aquarel·la). És un puzle tan sols visible per a les aus i per als qui, com nosaltres, han pujat al capdamunt de l’església.

Som en un lloc privilegiat, un dels més elevats de Montfalcó Murallat, llogarret completament encerclat per muralles d’una alçària considerable. Tenim una bona perspectiva de tot el nucli, un conjunt de cases comprimit: fins i tot han construït just davant la façana de l’església. Impossible veure-la des de cap angle a causa de l’edificació que té a quatre pams, gairebé enganxada. El fet d’estar emmurallat fa que els habitatges mirin cap a l’interior del recinte. Durant segles molt poques cases de la muralla han gosat obrir una petita obertura cap al món exterior, la basarda.

L’Elisabet i jo, amb una colla d’amics, havíem visitat Montfalcó fa algunes primaveres, en una ruta amb bicicleta. Aquesta zona plàcida de la Segarra és ideal per a bicicletades. Recordo que el vent provocava onades d’espigues, d’una verdor esclatant. Avui, en canvi, tot és encalmat i més que sec: ressec. Ens va encantar Montfalcó, tot i que vam fer-hi una visita de metge.

Però encara és millor anar-hi amb un guia experimentat com l’Armand. Amb ell hem pogut entrar a l’església -l’absis, completament descentrat, és l’antiga torre de defensa, que forma part de la muralla-. Recorrem a pas decidit tots els racons del petit poble. En una cantonada hi trobem el forn comunal. Ni ens hi havíem fixat, en l’anterior visita. “Tothom feia la pasta de pa a casa, habitualment a la taula del menjador, i venien a coure-la aquí”, ens explica. El forn, i la cisterna d’aigua del poble, que encara es fa servir, ens transporten a un temps de serveis col·lectius. Anys enrere es compartien moltes més coses que ara.

Mentre anem passant per sota d’alguns arcs que van d’una banda a l’altra dels carrers estrets, l’Armand, sense aturar el pas, ens parla -com si ho hagués viscut- de l’època en què les ràtzies musulmanes arribaven a Montfalcó: “Els musulmans s’enduien gallines, conills, alguna noia que mai no tornava... i de vegades cremaven els camps”.

L’Armand Forcat coneix a fons aquestes terres. Ell mateix les ha vist molt menys assuaujades: els tractors les han anat trepitjant i llimant. Recorda una gran varietat de textures -de cultius-, inclosa la vinya (“Vaig a la vinya”, diu, encara avui, algun pagès, volent dir que va a treballar el camp). Els últims mesos de la guerra va viure, atemorit, amb la seva família, en una cabana al camp, un cau de fam i fred a l’hivern. S’hi va refugiar després d’un tràgic bombardeig a Cervera, on vivia. “Era la primera vegada que veia avions...” I abans que acabi la frase es treu el barret i ens mostra la marca de la metralla, ben visible, que té al cap. És conseqüència del bombardeig del 3 de desembre del 1938 a Cervera, que va provocar desenes de morts, entre els quals alguns companys de classe de l’Armand. “Jo tenia 9 anys”, diu. L’Elisabet fa cara de sorpresa. I em xiuxiueja a l’orella, després d’haver fet un càlcul ràpid: “Té 90 anys! I està en plena forma!”

“Sempre ha fet de guia, vostè?”, li pregunta l’Elisabet. “No, jo feia mobles, de jardí i de la llar”. Els fills no van voler seguir el negoci. “La filla va marxar a Berga. I el fill a Israel”, ens explica. “Adeu”, diu, tot fent el gest amb la mà. Va tancar el negoci i es va posar a estudiar el que sempre l’ha apassionat: història. Fa anys que és guia de Cervera i comarca, aquest savi vital i prim com un fideu, -hi ha algú de 90 anys gras?, tinguem-ho present-. A l’Elisabet li recorda el seu pare, que ara tindria si fa no fa la mateixa edat. També era emprenedor, i manetes. “Com has aconseguit fer la nostra tele?”, li va preguntar quan era adolescent. Sí, havia fet la tele, peça per peça, tot sol! “Tot és als llibres”, li va respondre, quan encara ningú pronunciava la paraula internet.

Abans d’acabar la visita, l’Armand s’atura davant la porta del clos murallat -l’única via d’accés al recinte: una doble porta, formant angle, perquè l’enemic ho tingués més difícil per entrar-hi- i ens diu, en veu baixa: “Us explicaré una bonica llegenda”. Ens posem just al seu costat, a banda i banda. “En una de les conteses bèl·liques els adversaris no aconseguien entrar a Montfalcó. Cansats d’intentar-ho, en un gest de burla van decidir llançar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge als habitants que els incitava a rendir-se... i que anava lligat a una barra de pa. Creien que al veure’l s’enfonsarien i capitularien, afamats i assedegats com estaven -ens explica-. Els assaltants van fer uns ulls com unes taronges, sorpresos, quan van rebre la resposta, un missatge lligat a un peix fresc. Van comprendre que no els farien rendir de fam i set”, diu l’Armand.

Segons la llegenda, hi havia una mina que anava fins a les Oluges, municipi situat a pocs quilòmetres, al qual pertany Montfalcó. Els dos nuclis estan separats des de fa uns anys per l’Eix Transversal.

Arribem fins on hem deixat els cotxes. L’Armand es treu el barret i el deixa al seient del copilot. I s’allunya conduint amb seguretat.

El poble reneix gràcies al turisme rural

Com un caragol que no ha volgut sortir de la closca. Així és Montfalcó: al llarg dels segles no s’hi ha fet cap edificació fora murs. Aquest poble medieval bastit estratègicament sobre un turonet ha sigut escenari de diverses batalles, a la Guerra Civil Catalana i la Guerra dels Segadors, per exemple. Avui només hi viu una veïna, ja gran. Alguna casa s’omple els caps de setmana, però el que l’ha fet renéixer són les cases de turisme rural. “Si no fos per això i pel restaurant, no hi hauria gens de vida”, explica Ramon Rubió. “Fa uns anys vaig decidir restaurar la que havia sigut casa del meu avi, de l’any 1604, per fer-hi turisme rural. Vam respectar el màxim d’elements”. Fa poc va fer el mateix amb l’Era de Cal Gomà, una pallissa amb una era on es feien les feines del camp, que hi ha abans d’arribar al poble.

Més continguts de