Del Pallars a Chicago
Barcelona“És una llàstima que tinguem l’hàbit de llegir els llibres només una vegada. Amb les pel·lícules repetim sovint, i en canvi amb la literatura no passa”. Josep de Moner, que s’estrena com a novel·lista amb El mirall del Ventolau (Pagès) -presenta el llibre dijous a l’Ateneu Barcelonès a les 19 h- recorda les “hores meravelloses” que ha viscut llegint i rellegint Jo confesso i Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Aquesta última novel·la estava ambientada en gran part al Pallars Sobirà, indret que Moner coneix molt bé: va néixer al minúscul poble d’Olp l’any 1947 i hi torna sovint. “A l’estiu hi passo ben bé quatre setmanes seguides -diu-, perquè des de fa vuit anys hi munto una obra teatral sobre el setge del castell d’Olp del segle XV”.
Josep de Moner ha dedicat la seva vida laboral al periodisme -primer al Diario de Barcelona i més endavant al Periódico de Catalunya - i finalment a la publicitat. “Mai no m’ha agradat manar ni ser manat”, admet ara, vuit anys després d’aconseguir la prejubilació. A més de començar a fer teatre, Moner es va apuntar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, i ha dedicat tres anys a El mirall del Ventolau. El llibre està explicat en primera persona pel Miquel, un consultor que ronda els 40 i que es decideix a fer memòria sobre els seus orígens familiars perquè algun dia el seu fill els pugui conèixer. “L’amor i bona part de les coses que et passen a la vida t’arriben per casualitat -recorda-. El meu personatge, després d’estudiar econòmiques, se’n va d’Erasmus a la Universitat de Lund [a Suècia] i allà la seva vida canvia, i més endavant, quan viu a Chicago i l’empresa on treballa el destina a Nova York, la seva vida torna a fer un tomb”.
Gitanos, cherokees i mules
La novel·la arrenca quan al narrador se li mor el pare quan ell està vivint a l’altra banda de l’Atlàntic. “A mi, en aquells moments, el meu pare ja no m’amoïnava -escriu-. Se me’n fotia si m’estimava o no. Si ell no volia exercir de pare, a mi tampoc em calia fer de fill”. El mirall del Ventolau, que fa referència a un pic del Pirineu de gairebé 3.000 metres, és una novel·la sobre les complexitats de la paternitat i el pes de l’herència familiar al llarg de la vida. “El pare del Miquel toca de peus a terra, però de jove el casen amb una dona que no sap si estima o no -aclareix l’autor-. La parella navega per espais molt diferents”. Així i tot, tenen el Miquel a la Barcelona de principis dels 70, encara embruixada pel franquisme, i l’home capitaneja una foneria al Poble Nou que va engegar el seu pare, el Gitano Vell. “Per part de pare, el Miquel ve d’una nissaga de gitanos, i per part de mare els avantpassats són pallaresos i benestants -resumeix Moner-. La dona del Miquel també té una particularitat ètnica a la família: per part de pare és cherokee”.
A més de l’aproximació al món actual mitjançant una narració fluïda i amb gràcia per a les descripcions, l’autor proposa un viatge fins a principis del segle XX per reconstruir el microcosmos que va conèixer. “Escrivim el que hem viscut, el que creiem que hem viscut o el que hem escoltat o ens han explicat”, diu. Entre els capítols més complets del llibre hi ha el de la Fira de Salàs, la fira de bestiar de peu rodó de més prestigi del Pirineu català, establerta el 1380 i que va durar fins a la dècada dels 60. L’avi i el pare del Miquel hi passen uns dies buscant mules amb la brusa i el bastó de quinquillaina típics. “El Pallars és la meva pàtria petita, i la pròxima novel·la passarà tota a Olp”, promet l’autor.
Cabré, Barbal i Coll, tres grans referents
Jaume Cabré va acostar a centenars de milers de lectors la bellesa i aïllament pallaresos a Les veus del Pamano (2004). Maria Barbal hi ha dedicat dues de les seves novel·les més conegudes, Pedra de tartera (1985) i Mel i metzines (1990). El Pallars Jussà ha estat investigat, amb molt bons resultats, per Pep Coll, que hi ha ambientat El salvatge dels Pirineus (2005) i Dos taüts negres i dos de blancs (2013).
