I a tu què t’agrada més, el cine o la realitat?

La conselleria aprofita el dia per anunciar que creix el pressupost fins a l'1,1%

Del 0,65% a l’1,1%. No és el percentatge d’un aliatge químic, és l’increment que s’ha enunciat en el pressupost del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. S’ha explicat a la premsa el mateix dia de la gala dels premis Gaudí. Una contraprogramació com una casa al discurs anual d’Isona Passola.

Tants anys de reivindicació, de reclamació d’un millor tracte a la cultura, han fet efecte? Si es compleix la promesa, el maltractadíssim audiovisual català rebrà una injecció d’energia fins a quasi doblar l’assignació pressupostària. ¿El documental deixarà per fi de patir? ¿Els productors podran deixar d’anar amb la llengua fora? La plataforma Actua Cultura porta temps esgargamellant-se. La setmana passada mateix van fer bastant soroll. Reclamen el 2% del pressupost. ¿Estaran satisfets amb l’1,1?

M’expliquen que fa un parell de dies el nou ministre de Cultura va enunciar que assistiria als Gaudí. Una allau de peticions d’autoritats catalanes s’han registrat des d’aleshores. Obren el photocall el Mag Lari i la Judit Mascó. Veig que el presentador de l’any passat ha vingut acompanyat per la seva germana Montse, que va ser la meva tutora de primer de BUP. Quina alegria retrobar-nos tants anys després! “M’ha enviat un whatsapp a les quatre de la matinada per preguntar-me si voldria venir amb ell!”

El membre de la junta de l’Acadèmia encarregat de rebre els convidats és el grandíssim Paco Poch, productor irreductible, foment de l’alegria, de la bondat, de l’amistat incondicional. Mentre parlem, passa la Isona Passola: “Grècia!”, li etziba el Paco. “Però, Paco, què dius?” “Sí, home, sí, no veus que va vestida de deessa grega?”

Una armilla romanesokosovar

Sense prendre-li la feina a la Laura Saula, no puc deixar de fixar-me en la gavardina-levita de l’Enric Auquer, en el mocador-xal taronja del poeta Gabriel Ventura, en l’armilla d’inspiració índia d’Albert Serra: “Vols dir que no és més aviat romanesokosovar?”, apunta el gran Esteve Plantada. Hi ha per allà un duel d’escots que treuen l’alè: Bruna Cusí, Diana Gómez, Maria Molins, Maria Rodríguez... Pregunto si algú sap qui és una noia que porta la Moreneta a la samarreta: “Em sembla que és una influencer ”, em xiuxiuegen.

M’alegra parlar una estona amb el gran Francesc Betriu. El Gaudí d’Honor està una mica nerviós -“no sé si serveixo gaire per fer discursos”-, però no s’oblida de recordar que avui mateix emetran a la tele la seva magnífica Furia española en una versió tallada que amb prou feines dura setanta-cinc minuts. El metratge complet quasi arriba als cent!

El David Verdaguer també està nerviós. Els dies que vindran té moltes nominacions: “Home, jo crec que pel·li catalana i la Maria sí que ens els donen, no?” “Estàs molt guapa! Estàs molt guapa! Estàs molt guapa! Ho dic als tios també, això”. Verdaguer està molt expansiu i es deixa entrevistar pel Joel Díaz, l’ APM? que ell una vegada va ser. La Maria Rodríguez i la Vicky Luengo se saluden fent quelcom molt semblant al que li diuen un perreo.

Consellera amb ministre

Veig que van arribant els polítics i que hi ha molt bon ambient. Els representants de Junts per Catalunya saluden el ministre talment com si haguessin votat que sí al PSOE. La consellera Vilallonga acompanya Rodríguez Uribes durant tot el recorregut fins a la seva localitat. Una cicerone excel·lent. El ministre va repartint uns molt expressius “Gràcies!”, pronunciats esforçadament en català, amb la e molt oberta. Es nota que s’ho porta ben après. Mentre entren al photocall, fan un bona tertúlia amb Ada Colau, Roger Torrent, Meritxell Budó i Passola. “ Espero que hagas un muy buen trabajo y que juntos colaboremos muy bien ”: són paraules de Lluís Homar quan es creua amb el ministre.

¿Usted quién es? ”, és la pregunta d’un guàrdia de seguretat de Madrid que té ganes de saber què hi faig allà. Li dic que soc periodista i que puc moure’m per on cregui convenient, i tot seguit em demana que li ensenyi l’acreditació. Ja se sap que en els temps que vivim a molta gent l’espanta que escoltis. “Ai, ara em sap greu que s’hagi acabat el menjar just quan han arribat els polítics”, em confessa Passola. Vaja, quin greu.

Però, espera, que ja quasi escolto l’Anna Moliner cantant M’agrada més el cine que la realitat. Quin gust que l’Acadèmia s’hagi recordat d’aquest tema deliciós de la gran Guillermina Motta. Notes poètiques per afinar la vida i el cinema.