“Wagner és un narcòtic que t’anul·la la voluntat”

BarcelonaJosep Pons reconeix que una de les raons per les quals va acceptar la direcció musical del Liceu va ser que podria fer “el llarg i apassionant viatge de la tetralogia” wagneriana, tota “una experiència estètica”. Després de les tres primeres obres del cicle L’anell del nibelung - L’or del Rin, La valquíria i Siegfried -, el viatge arriba al final amb El capvespre del déus ( Götterdämmerung ), l’òpera de la qual es faran sis representacions del 28 de febrer al 19 de març. “Wagner és perillós, i jo m’hi vaig ficar sabent-ne els riscos. Com deia Adorno, Wagner és com un narcòtic que t’anul·la la voluntat. Té un poder molt gran i genera addició”, diu Pons.

“Jo també hi sóc addicta. T’omple tant que et col·loca, però sense droga”, assegura Iréne Theorin, la soprano sueca que interpretarà el rol de Brunilda que ja va defensar amb gran generositat vocal en els dos capítols precedents i que, per tant, serà la protagonista d’una de les escenes més apoteòsiques del repertori operístic: el gran final d’ El capvespre dels déus. “A vegades sento enveja dels tenors, perquè Wagner els donava àries de tres minuts i en canvi a mi em reserva un monòleg de divuit minuts. Però tinc el privilegi de poder explicar la història”, diu fent broma la soprano.

A més de Theorin, també repeteix el tenor canadenc Lance Ryan (Siegfried) en un repertori en què hi ha altres veus wagnerianes com el baix-baríton Samuel Youn (Gunther) i el baix Hans-Peter König (Hagen). Les funcions estan dedicades a la memòria d’Oleg Bryjak i Maria Radner, morts el març del 2015 als Alps en l’accident d’un avió de Germanwings. Els dos cantants viatjaven de Barcelona a Düsseldorf després de participar a l’òpera Siegfried al Liceu. Bryjak havia d’interpretar el rol d’Alberich; el seu lloc l’ocuparà un altre expert wagnerià, el baríton alemany Oskar Hillebrandt, que debuta al Liceu.

El camí de l’autodestrucció

En aquesta tetralogia, el director d’escena canadenc Robert Carsen ha optat per la concreció simbòlica, tant per mostrar la desolació de la terra arrasada per l’acció dels déus com per il·lustrar el camí dels homes cap a l’autodestrucció. “Els homes no ho fan millor que els déus. De fet, es tracta de veure com l’egoisme té conseqüències desastroses”, recorda Oliver Klöter, el responsable de la reposició que arriba al Liceu, que ja va treballar en aquest cicle a Colònia. En el cas d’ El capvespre del déus, el propòsit de Carsen era trobar una disposició escènica que fos l’expressió d’un poder dominant. Segons Klöter, un dels referents estètics ha sigut Albert Speer, l’home que havia de demostrar el poder d’Adolf Hitler mitjançant l’arquitectura.

L’estètica nazi és present també en el disseny del vestuari dels homes que estan destruint el món. D’aquesta manera, Carsen manté la reivindicació ecològica i la crítica contra la barbàrie que malmet l’harmonia natural que ja va posar sobre la taula a La valquíria, i aprofundeix en un dels aspectes que més preocupaven Wagner: el mal ús del poder en la societat industrialitzada de l’Alemanya de finals del segle XIX. Tal com recorda Klöter, el que revela El capvespre dels déus és la cara més fosca de la condició humana, tot i que Carsen “no subratlla la part més dura i li dóna un toc poètic”, segurament perquè Wagner ja era prou eloqüent.

“És molt humà i molt actual”, diu Theorin. I Josep Pons, addicte com és al compositor alemany, afegeix amb admiració: “Wagner tracta les passions més baixes i sap posar-hi una música que ens commou. El capvespre del déus és llarga, més de cinc hores, però l’amplitud de sentiments que es poden sentir és immensa”.