MEMÒRIA HISTÒRICA

Quan els que van guanyar la guerra van sabotejar Franco

El periodista i escriptor Joan Safont investiga la tasca d’empresaris, capellans i intel·lectuals

Quan les tropes rebels van entrar a Barcelona, el gener del 1939, entre alguns catalans hi havia l’esperança que venien temps millors. Però els empresaris, eclesiàstics, intel·lectuals i militants conservadors que havien vist en la victòria de Franco un mal menor, aviat es van adonar que s’havien equivocat. Quan va començar el temps de passar comptes, la repressió i l’ofensiva cultural espanyolitzadora, alguns dels que el règim creia que eren al seu costat van intentar desafiar la dictadura. I segons defensa el periodista i escriptor Joan Safont a Sabotatge contra Franco. Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra (Angle Editorial), ho van fer “amb algun risc, astúcia i habilitat”.

No van derrocar Franco i potser no ho pretenien -tampoc ho va aconseguir ni l’exili ni l’antifranquisme- però Safont assegura que sí que van contrarestar la persecució de la llengua, la cultura i la identitat catalanes. El gener del 1939 el català va ser prohibit a l’espai públic: en els rètols de les botigues o en els noms dels carrers, als teatres i en les activitats culturals, en el culte a les esglésies i als quioscos de premsa i a les llibreries. Es va suprimir l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), es van eliminar els Jocs Florals, i la Biblioteca de Catalunya es va convertir en Biblioteca Central. Però aquests sabotejadors van aconseguir, per exemple, reprendre l’activitat de l’IEC el 1942. El 1963 es van rifar de Franco colant una cançó en català, Se’n va anar, a la final del 5è Festival del Mediterráneo. Una final que, a més, es va retransmetre per la televisió i per la ràdio.

“Molts d’ells potser van donar suport a Franco perquè eren molt religiosos o temien el caos, però van pecar d’innocents”, explica Safont. L’escriptor i periodista argumenta que les actituds anticatalanistes del règim franquista van anar posant en contra molta gent que potser s’hi hauria mantingut adepte. “Si el catalanisme només l’hagués defensat un bàndol i tots els seus defensors haguessin marxat a l’exili, potser hauria desaparegut”, destaca Safont.

La majoria d’episodis que Safont explica al llibre estan protagonitzats pels que el règim considerava dels seus. Un d’ells és Fèlix Millet i Maristany, president de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que va donar suport als rebels des de Sevilla i va ser un important financer. Millet, però, també va ser mecenes de la resistència catalanista amb la Benèfica Minerva, patrocinant Josep Maria de Sagarra, o constituint Òmnium Cultural amb Lluís Carulla, Joan B. Centrós, Juan Vallvé Creus i Pau Riera.

Des de la revista Destino, el seu editor i fundador, Josep Vergés, l’escriptor Josep Pla i el periodista i escriptor Nèstor Luján, atacaven el règim. “No s’haurien apuntat al Partit Comunista però buscaven el límit del sistema -diu Safont-. L’habilitat de Vergés com a empresari es pot trobar en la combinació d’articles i portades dedicades a l’exaltació del dictador i d’altres per on filtrava el tarannà proaliat, el monarquisme liberal, l’inconformisme i la mordacitat contra el sistema o les referències a la cultura catal ana”. Pla escrivia el 1945: “Tot article que per una o altra raó molesti el règim és un bon article”. La revista estava en el punt de mira dels franquistes i el 1945 un grup de cadells falangistes van assaltar la redacció.

Safont també dedica un capítol a Jordi Pujol, que el 1960 va ser sotmès a un consell de guerra. Tot va començar amb un article publicat el 21 de juny del 1959, quan el director de La Vanguardia Española, Luis Martínez de Galinsoga, va indignar-se perquè va assistir a una missa on es feia el sermó en català. Quan va sortir va deixar anar: “ ¡Todos los catalanes son una mierda! ” Pujol va escriure un article amb l’expressió de Galinsoga com a titular. “És un fet que confirma una vegada més l’odi que contra Catalunya senten el règim i els seus homes representatius”, va escriure. Aquell 1960 Pujol es va convertir en un símbol. “A partir de llavors, Pujol serà al darrere de les iniciatives editorials, socials, acadèmiques, culturals, periodístiques i bancàries que, amb la idea de sabotejar la dictadura, es portaran a terme fins a la constitució d’un moviment polític”, assegura Safont.

Al llibre, el periodista i escriptor també explica com el règim va acabar fastiguejant alguns dels seus col·laboradors més fervents. El jurista Josep Maria Vilaseca, de profundes conviccions religioses, va ser advocat de l’Estat i va tenir un paper rellevant en l’activisme religiós dels anys del nacionalcatolicisme. Safont destaca que les últimes paraules que li coneixem són: “No he sigut mai separatista ni penso ser-ho però, francament, em sento com en un país ocupat”. Un altre viratge espectacular va ser el del monàrquic Santiago Nadal. El 1937 defensava que s’havia “d’omplir amb Espanya l’ànima de la burgesia catalana”. Poc menys de tres dècades després criticava el règim i va ser empresonat. “Va compartir presó amb els que havia combatut com a soldat de l’exèrcit franquista: militants de la CNT, el POUM, el PSUC, ERC...”, conclou Safont.

Més continguts de