Visita al castell de Cardona: per què l’habitació 712 és la menys demanada?

Cardona¿Diríeu que té alguna cosa d’especial, l’habitació 712? Jo no l’hi trobo. D’entrada, em sorprèn que sigui el número d’una habitació d’un hotel situat a força alçada, al damunt d’un turó. ¿Això vol dir que té com a mínim set plantes? Doncs sí! He sentit a dir que la 712 del Parador de Cardona està envoltada de misteri. Així doncs, no dubto en anar-la a veure. D’entrada, m’estranya el “No molesteu” al pany de la porta, no són hores. “Es diu que és una habitació que no donem mai per si de cas, que les dones de la neteja hi van de dues en dues... de tot això res de res!”, m’explica Xavier Segura, responsable de recepció del Parador de Cardona, que ocupa una part important del castell de Cardona, que s’alça imponent damunt de la vila des de l’any 880.

“Però… -aleshores esbossa un somriure-. No puc dir que mai no hi hagi passat res -precisa-. Fa uns anys vam fer obres. El director del parador vivia aquí, tot sol, i de vegades, a les nits, quan tot estava en silenci, passejava per les obres amb el seu gos, un pastor alemany -explica-. Quan va arribar davant la porta d’aquesta habitació, la número 712, el gos es va posar a bordar ben fort. I no parava, no parava -continua el Xavier-. El director volia que el gos entrés davant seu a l’habitació, però no hi va haver manera”, afegeix.

Amb el Xavier passegem per l’hotel, tot conversant. “Llavors, per què està maleïda, l’habitació 712?”, insisteixo. “L’única filla dels vescomtes de Cardona, coneguda com la Minyona, va enamorar-se d’un cabdill musulmà. Estaven fets l’un per l’altre, però així que els familiars de la noia van assabentar-se de la relació van condemnar-la a morir aïllada, a la torre del castell, la torre de la Minyona -després hi anirem-; li portaven aigua i pa, fins que la van deixar morir”, m’explica. Esclar: és la Minyona la que es diu que s’apareix de tant en tant a l’habitació 712.

Som ara a l’esplèndida col·legiata de Sant Vicenç, molt gran per ser romànica (segle X). “Té molt bona acústica”, em diu el Xavier. No ho dic jo, ho diu Jordi Savall, que hi ha fet molts enregistraments”. Al sortir de la col·legiata, al pati d’armes, em criden l’atenció uns grans recipients de pedra: alguns fan la funció de test, tenen plantes a dins. “Eren dipòsits per guardar-hi oli, ara reconvertits en testos”, m’informa el Xavier. Esclar, abans aquestes terres estaven farcides d’oliveres.

Ens dirigim al menjador per una porta baixeta i gairebé m’haig d’ajupir per passar-hi (segles enrere la gent era més menuda!). Quan hi entrem, el Xavier em comenta que “aquesta sala, que ara és el restaurant, abans era meitat refetor dels monjos de la col·legiata, meitat cavallerisses”. Hi sento parles ben diverses: “Ara a l’estiu hi ha força catalans, però durant l’any els catalans venen sobretot els caps de setmana. De diumenge a dijous es gira la truita i els visitants són anglesos, alemanys i nord-americans; aquests últims van deixar bastant de venir després dels atemptats de les Torres Bessones i ara comencen a tornar a venir; també venen cada cop més asiàtics”, em diu el Xavier.

Passejant pels passadissos que duen a les habitacions em trobo, en una paret, un dibuix d’un mausoleu que reconec de seguida. És el de Ramon Folch de Cardona! Al veure que hi atanso els ulls el Xavier em diu: “Sí, era de la nissaga d’aquest castell”. El mausoleu de Ramon Folch de Cardona és una peça magistral del Renaixement italià, situat al bell mig de Catalunya, a Bellpuig d’Urgell. Fet per l’escultor napolità Giovanni Marigliano per encàrrec de la vídua de Folch de Cardona, va ser traslladat desmuntat peça per peça, en vaixell, des de Nàpols fins a Salou, i d’allà carretejat fins a Bellpuig. Us recomano vivament anar-lo a veure!

Pugem finalment a la torre de la Minyona, situada al capdamunt del conjunt monumental del castell. Aquesta torre ha tingut un grapat de funcions: presó, dipòsit d’aigua, dipòsit de gra i lloc de vigilància. Avui és un magnífic mirador!

Des de la torre -el punt més alt de tot el castell- gaudeixo d’unes bones vistes. Es veuen Montserrat, que treu el cap, el Cadí, el Montseny... Vespreja, i comencen a brillar els llumets de Manresa, com cuques de llum a la llunyania. Més avall, un camp de futbol -l’única planúria que tinc a la vista- i les mines, que van ser un revulsiu per al municipi. “Quan les mines de sal estaven en ple funcionament, Cardona va arribar a tenir prop de 10.000 habitants; ara en té 4.650 i bona part de les cases del centre històric estan buides”, m’explica el Xavier.

Tot fixant la mirada a la gran muntanya de sal que emergeix de les entranyes de la terra, el Xavier em recorda que el seu pare hi havia treballat. Els ducs de Cardona van tenir la propietat de les mines fins al 1923, quan van vendre-les (per 3,3 milions de pessetes, un import que fa un segle era descomunal) a l’empresa Unión Española de Explosivos. Els ducs -“reis sense corona”, pel poder que havien posseït- deixaven de tenir la gallina dels ous d’or.

En acomiadar-me de Xavier Segura li dic: “Digue’m, la 712 també es fa servir, oi?” “Sí, sí. El que passa és que hi ha gent que quan fan la reserva especifiquen que no la volen; en canvi, n’hi ha que la demanen expressament -precisa-. Però en general són més els que no la volen”, afegeix. Em quedo a dormir al Parador de Cardona en una habitació d’un número que no em diu res. I dormo com un soc.