Una qüestió de principis i de pressupost

PalmaÉs sabut que de la necessitat se’n pot fer virtut. Això és el que va fer l’arquitecte mallorquí Carles Oliver a l’assumir la reforma d’un pis de Palma, per al qual el llogater i el propietari havien arribat a un acord que no deixava de tenir riscos per a tots dos. El llogater es faria càrrec del cost de la rehabilitació i, a canvi, tindria un lloguer mínim, de 200 euros, durant els tres primers anys de contracte. Amb només 18.000 euros per dedicar al total de la reforma d’un pis que té un centenar de metres quadrats, una alçada de cinc metres i algunes bigues per canviar d’un sostre que s’havia d’aïllar, la cosa es presentava com un gran repte per a l’arquitecte. I a Carles Oliver li agraden els reptes, sobretot quan es tracta de reunir la sostenibilitat ambiental i la sostenibilitat econòmica.

Els resultats tan singulars de la reforma d’aquest pis del centre antic de Palma són, doncs, la resposta a uns problemes que solen ser molt comuns: poder accedir a un pis de lloguer en un mercat sovint prohibitiu, tenir pocs diners per assumir-ne el cost i voler habitar una casa que, tot i no tenir-la en propietat, un es pugui sentir seva i pugui trobar-s’hi bé. Complint aquests requisits, la despesa s’amortitzaria aviat, també, i sobretot, vitalment.

“En aquesta casa gairebé no hi hem fet res, només hem desfet”, afirma Carles Oliver. “Hi ha una manera de fer en arquitectura que és només desfer”, remarca. I recorda allò que a la facultat els repetia el professor i arquitecte Elías Torres, una cosa així com “menys crear espais, que això sona molt diví, i més fer bé el que pugueu”. Es tracta d’això: fer de la necessitat virtut.

Per començar, als pisos vells hi sol haver molt per desfer. Els espais solen ser petits -en aquest, en un centenar de metres quadrats hi havia cinc dormitoris-, sempre hi ha passadissos -n’hi havia un, i fosc-, portes i més portes, falsos sostres i ni la bona ventilació ni la lluminositat natural formaven part de les preocupacions dels que els feien. Tenint en compte tot això, si s’havia de començar per picar, picar i picar, i donat que bona part del pressupost ja se n’aniria en treure’s de sobre tot allò que sobrava, ¿per què haver de gastar en un maquillatge posterior?

Sense maquillatge, en aquest habitatge les accions que s’han fet durant la reforma queden a la vista de tothom i són per gaudir-les. Al prescindir de la despesa del referit (que s’assegura que hauria costat més que el total del que es disposava per al picapedrer), es veu fins a quin punt han picat manualment cadascuna de les parets. El vell marès s’ha fet present com a expressió de la manera tradicional de construir a l’illa de Mallorca. Les “ferides” de la casa, algunes empastifades de ciment entre les peces de marès, o les que es provoquen a les rajoles del terra després de tirar una paret, ara es mostren sense cap vergonya; al contrari, s’exhibeixen amb orgull, com a valors de l’habitatge. Han passat a formar part de la vida de la casa.

I aquell vell pis, d’espais petits, foscos i mal ventilats, ha passat a ser un habitatge obert i lluminós, on l’aire circula lliurement. Les obertures de l’interior, fetes a cops, creant arcs i forats irregulars, són l’expressió dels capricis o de les habilitats de la mà que els fa. I tot s’aprofita: les peces d’una paret que ja no existeix són avui el banc de cuina, la vidriera del vell passadís s’ha aprofitat en un altre espai que li era més necessari. S’ha comunicat la sala i la cuina amb una finestra, que també es pot tancar amb uns vidres del pis antic que ara permeten conservar l’escalfor de la xemeneia de biomassa (una qüestió de principis que ja s’enduia una part considerable del petit pressupost).

Hi ha, en tota aquesta reforma, una evident preocupació ambiental: estalviar el màxim en despesa energètica, conviure amb materials naturals i facilitar una vida de respecte amb el medi i els valors de la tradició. I hi ha també una preocupació estètica perquè tot funcioni de manera senzilla, natural, sostenible, sense maquillatge.