TEATRE

La recepta de Sergi Belbel contra la depressió

Dirigeix a la Biblioteca de Catalunya el ‘thriller’ filosòfic de J.B. Priestley ‘Això ja ho he viscut’

“Recomano molt aquesta obra per a gent deprimida, per a gent enfonsada, per a gent que pensa que la vida no té sentit, que es veu en un pou... perquè és molt lluminosa i et ve a dir que sempre sempre sempre hi ha sortida”, assegura el director Sergi Belbel. I la recepta sanadora de Belbel es titula Això ja ho he viscut,de J.B. Priestley (1894-1984), que dirigirà a la Biblioteca de Catalunya a partir de dimecres. Com a resum argumental es podria dir que es tracta d’un thriller tipus Agatha Christie en què els protagonistes intenten evitar la suposada desgràcia que passarà en un idíl·lic hotel rural anglès. L’atmosfera que vol crear, però, es mou entre el cinema d’Alfred Hitchcock i el de David Lynch, avisa Belbel: “El primer crea la tensió a partir del que coneixes -sé que aquest és l’assassí i l’altre no-, i el segon és tot el contrari -no sé res i això genera un enigma brutal-. Doncs Priestley està a mig camí”.

Aquesta sensació de misteri angoixant tan difícil d’aconseguir al teatre se suma aquí a un contingut d’alta volada filosòfica. Perquè Priestley parla de les tombarelles que fa el temps, i en concret juga amb la sensació que deixa el déjà-vu. En aquest hostal de retir al nord d’Anglaterra que regenten pare i filla (Míriam Alamany i Jordi Banacolocha) hi coincidiran un jove professor que està superat per la responsabilitat (Roc Esquius), un matrimoni ric que hi cau per equivocació (Sílvia Bel i Lluís Soler) i un refugiat alemany, el doctor Görtler (Carles Martínez). El context polític de finals dels anys 30 a Europa té un paper destacat per tensar la relació entre els dos homes grans. Belbel deixa anar un semiespòiler sobre com acaba la seva rivalitat dient que “Priestley és un socialista utòpic”. Davant la pregunta de si es pot canviar el destí, l’obra fa una aposta optimista pel sí: “Fins i tot en un esquema de tragèdia, en què tot es repeteix, i la història és recurrent i cíclica, fins i tot així hi ha possibilitat de sortida”, diu Belbel.

Carles Martínez és qui desplega el pensament del filòsof irlandès John William Dunne, que contradeia Nietzsche a través de la teoria del temps en espiral: ell creu que hi ha cicles temporals en els quals una petita variant fa que no tornis al punt inicial sinó que engeguis un cercle nou en una altra realitat. “L’obra també aborda el temps històric, el temps psicològic, els estralls del temps...”, detalla Belbel, i una lectura que reconeix que ha volgut subratllar: “El teatre ens emmiralla amb els nostres problemes en directe i mostra que hi ha sortides. És una obra moral”, afirma.

El temps és una preocupació del tot contemporània i alhora és una de les obsessions de Sergi Belbel: “El teatre és l’art del present, però alhora hi ha la dificultat de parlar-hi del present, perquè totes les referències que facis a l’actualitat saps que et condemnen d’aquí a deu anys. És una paradoxa. Shakespeare no va escriure ni una obra del seu present, però, en canvi, parla de l’Anglaterra del segle XVI a través de Grècia, Roma i Egipte, de Juli Cèsar, Marc Antoni i Cleopatra”.

Això ja ho he viscut és una de les tres obres incloses en la trilogia de les Time plays de Priestley, textos que juguen amb la noció del temps. La trilogia inclou El temps i els Conway, un dels seus títols més famosos a casa nostra al costat de Truca un inspector. Belbel va escollir aquest text també perquè encaixava amb la companyia amb la qual volia tornar a treballar, el trident format per Míriam Alamany, Carles Martínez i Sílvia Bel, amb qui havia fet Vells temps (Sala Beckett, 2014) i Maria Estuard (Teatre Lliure, 2016).

Més continguts de