Ramon Casas, la redescoberta d’un pintor modern

SitgesLes paraules tesi i context poden ser perilloses quan es fan servir per parlar d’una exposició. Poden voler dir que al llarg del recorregut hi ha més teoria que art. Francesc Quílez i Ignasi Domènech han sabut salvar aquest risc a l’exposició que demà obre les portes al Museu de Maricel de Sitges: Ramon Casas, la modernitat anhelada. Els dos comissaris han seleccionat, a més de nombrosos dibuixos i pintures icòniques de Casas -com La Sargantain, Sortida de la processó de Corpus de l’església de Santa Maria, Ball al Moulin de la Galette o Jove decadent - obres d’artistes com Rusiñol, Toulouse-Lautrec, Sargent, Picasso, Sorolla, Romero de Torres o Torres-García, així com fotografies de l’època que ajuden a contextualitzar l’època i l’artista.

La mostra és l’esdeveniment central de l’Any Ramon Casas i hauria sigut fàcil organitzar una antològica. No ha sigut així. S’ha d’agrair als comissaris que no hagin volgut donar una visió complaent de la trajectòria del pintor i que s’esforcin per fer noves aportacions.

“L’estudi de Ramon Casas no està exhaurit”, afirma Ignasi Domènech, el director de les col·leccions dels Museus de Sitges. “Volem donar una imatge diferent de l’artista, pensada des del segle XXI. Vam defugir fer una exposició antològica, perquè vam pensar que no és la nostra missió”, subratlla la comissària dels actes commemoratius del pintor, Vinyet Panyella. Una de les claus d’aquesta lectura renovada del llegat de Casas és l’ús que va fer de la fotografia i la formació de la seva cultura visual, perquè va fer servir aquest nou mitjà com a estímul creatiu. Per exemple, en algunes pintures de places de toros es pot veure com s’apropia de “l’enfocament” i “el desenfocament” de l’escena que hi ha en primer terme i el públic, tractat amb pinzellades més soltes, i en els picats i contrapicats. “Només Goya havia treballat d’aquesta manera abans”, explica Domènech. També es poden establir relacions entre pintura i fotografia en els seus nus femenins, molt semblants als de models que apareixien a les revistes artístiques de l’època. Aquestes publicacions eren molt útils per als pintors que no podien contractar models, però no és el cas de Casas, que sí que s’ho podia permetre.

La fotografia, que aleshores començava a aparèixer a la premsa, també va tenir un paper rellevant en la concepció de Sortida de la processó de Corpus de l’església de Santa Maria, en elements com “el punt de vista compositiu, formal, d’enquadrament, i la perspectiva aèria”, explica Francesc Quílez, conservador del gabinet d’arts gràfiques del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La influència de la pintura social

Sortida de la processó de Corpus de l’església de Santa Maria també serveix per analitzar el grau de càrrega social de la pintura de Casas. La temàtica remet a l’atemptat al carrer Canvis Nous el 7 de juny de 1896, que va desembocar en el Procés de Montjuïc. Però l’artista només va pintar el moment en què la processó surt de la basílica i no l’explosió de la bomba ni les víctimes i els estralls que va provocar. “La influència de la pintura social en l’obra de Casas és més el·líptica que real”, afirma Quílez. Sense abandonar l’àmbit de la pintura de caràcter social, es pot veure per primera vegada Garrot vil, una tela preparatòria de l’obra homònima conservada al Museu Reina Sofia. Així i tot, en aquestes pintures Casas trenca amb les convencions. “Supera els preceptes de l’èpica de la pintura d’història i la visió de l’heroi clàssic i dóna el protagonisme a la gernació anònima que viu a la ciutat”, diu Quílez. A més, aquestes gentades reflecteixen el creixement demogràfic que Barcelona experimentava en aquell moment.

La mostra inclou 178 obres, algunes de les quals provenen de museus internacionals com el d’Orsay, la Galleria degli Uffizi i el Museu de Versalles. Precisament, el fet d’analitzar l’obra de Casas en el context europeu del seu temps dóna una visió més precisa de la modernitat de Ramon Casas. I els comissaris també han volgut remarcar que durant els seus anys més efervescents va ser un referent per al jove Picasso i el Torres-García modernista. A Catalunya, com diu Quílez, el pintor “és vist de forma estereotipada com un pintor modern”, però “va fer un camí que no va arribar a la culminació”, perquè “la seva clientela va ser refractària a assimilar aquesta visió més moderna”.

“El moment de l’eclosió d’una autèntica modernitat es va produir a l’etapa d’Els Quatre Gats, entre els anys 1897 i 1903. A partir d’aquell moment la seva obra es torna més adotzenada”, subratlla el comissari. Tres anys abans, Casas ja havia aconseguit capgirar un tema tan convencional com el nu femení. Flors desfullades, un altre inèdit, pertanyent a la col·lecció Ruíz Gallardón Albéniz, és una clara mostra de com un tema convencional es pot portar a una altra dimensió. “És una pintura deutora de l’academicisme, però Casas capgira un tema tradicional amb un gran atreviment formal”, diu Quílez. Així i tot, els comissaris posen l’accent en el fet que la mirada del pintor sobre la dona és ambivalent, perquè alterna personatges femenins decimonònics amb dones emancipades, que llegeixen, condueixen i fan esport.

París va ser cabdal en la formació de Casas: hi va viatjar per primera vegada quan era un adolescent per formar-se amb Carolus Duran. Com es pot veure a l’Autoretrat que obre la mostra, l’artista va assimilar la tradició de la pintura espanyola a través de l’impacte que havia tingut en artistes com Manet. Així mateix, va tornar a pensar en París més endavant, quan la seva obra havia perdut embranzida. “A partir de 1910 l’obra de Casas es torna més convencional i adotzenada. Abandona la transgressió d’Els Quatre Gats. Com que no tenia la necessitat d’acceptar encàrrecs, es va plantejar la idea d’adoptar les formes de vida de la bohèmia, però no ho va fer”, expliquen els comissaris. Precisament, un dels àmbits més emotius és el que inclou les pintures que Casas i Rusiñol van fer a París entre el 1890 i el 1891. Per exemple, a Montmartre, es pot veure com Casas va fer servir les mateixes tonalitats fredes que el seu gran amic. “No van pintar el gran París del bulevards -subratllen els comissaris-, sinó el dels suburbis”.

La mostra està organitzada pels Museus de Sitges, el MNAC i l’Obra Social de La Caixa, amb la col·laboració de la Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges. Estarà oberta fins al 19 de febrer. Després de Sitges es podrà veure al CaixaForum de Madrid (del 7 de març a l’11 de juny del 2017) i al CaixaForum de Palma (del 5 de juliol al 22 d’octubre).

Tres emblemàtiques obres de l’exposició

L’observador inquiet

Les pintures urbanes de Ramon Casas permeten fer una crònica d’una Barcelona que creix demogràficament i que està marcada per tensions socials. A Sortida de la processó de Corpus..., el pintor aborda el Procés de Montjuïc amb l’escena anterior a l’atemptat que el va provocar.

La bohèmia enyorada

L’època daurada de Ramon Casas se situa als anys en què la cerveseria Els Quatre Gats va estar en actiu. A més de ser un dels seus fundadors, va realitzar cartells per anunciar les funcions d’ombres xineses que s’hi feien.

Dones modernes

A més de pintor, Ramon Casas va ser el promotor de la revista Pèl & Ploma. Anuncis com el de la imatge són un reflex de les dones emancipades que va pintar, tot i que les més estereotipades, com les Manoles, reflecteixen més el seu afany experimental que la persona en si.