El relat fotogràfic de la Retirada

BarcelonaEls soldats de Franco van entrar a Barcelona el 26 de gener del 1939 pacíficament. Els persistents bombardejos havien aplanat el camí: les bombes i la metralla havien matat més de dues mil persones. Barcelona estava esgotada. El president català, Lluís Companys, va decidir evacuar la ciutat. S’acostava el final de la guerra. El general republicà Vicente Rojo informava que Catalunya no podia salvar-se. Per inferioritat, per falta d’homes i material, i per falta de suport internacional. Mig milió de persones acabarien fugint i travessant la frontera.

El món va poder veure des de primera fila el drama espanyol. L’exposició De la caiguda de Barcelona a la retirada. Report of Wide World Photo of The New York Times, que es pot veure al Museu Memorial de l’Exili (MUME), a la Jonquera, fins al 24 de març, mostra amb 42 tiratges fotogràfics, molts dels quals inèdits, de quina manera diaris i revistes van explicar aquell èxode massiu. L’espectacle era dantesc: milers i milers de persones feien una fila ininterrompuda per les carreteres. Alguns portaven a l’espatlla el que devia ser tot el seu tresor personal.

“Moltes vegades aquestes fotografies són encàrrecs institucionals o periodístics i tenen un objectiu: tranquil·litzar la població francesa. És per això que sovint les imatges són d’infants que estan sent vacunats, controls on es desarmen els soldats republicans o militars francesos que vigilen l’arribada dels exiliats”, detalla el comissari de l’exposició, Eric Forcada. El departament dels Pirineus Orientals va passar, en només dues setmanes, de 250.000 habitants a gairebé 800.000. Al voltant de 300.000 republicans van ser tancats en immensos camps de concentració a les platges. “ Todo este último esfuerzo para prolongar la agonía de una situación que no ha ofrecido nunca dudas es una responsabilidad más que añadir a los tremendos instintos criminales de que han dado prueba Companys, Negrín, Azaña, los comunistas y los anarquistas. El pueblo catalán conservará una memoria perenne de estos gerifaltes ”, publicava La Vanguardia Española. Franco ja reescrivia la història.

135 periodistes a Perpinyà

A Perpinyà, però, s’hi van concentrar 135 periodistes i més d’una seixantena de fotoperiodistes de totes les nacionalitats que van donar una altra versió. “Els periodistes van abandonar Barcelona amb l’arribada de les tropes rebels. Van ser ordres del govern republicà. Per això gairebé totes les imatges de l’arribada de les tropes de Franco a la capital catalana són dels franquistes”, explica Forcada. Entre els fotògrafs que van marxar hi havia Robert Capa, que a les dues de la matinada del 26 de gener va abandonar l’Hotel Majestic, amb Herbert Matthews del New York Times, en destinació a Figueres. Del 27 de gener al 10 de febrer del 1939 la premsa internacional va cobrir la Retirada. Els fotògrafs treballaven per a agències com Fulgur, Keystone i Wide World Photo for The New York Times.

S’imposa el model americà

Es volien reportatges d’impacte. A l’exposició es pot veure que Perpinyà es va convertir en el laboratori d’un nou tractament de la informació. “És més directe, més contundent, més competitiu, i es basarà en la cursa per l’exclusivitat. Es van perfeccionar els mitjans de transmissió d’imatges per telefotografia. El model americà, basat en l’exigència d’immediatesa i en la necessitat d’una gran proximitat cronològica entre la informació i la seva il·lustració, es va convertir en la regla”, explica Forcada.

El New York Times va enviar els seus reporters a diferents punts de la frontera. Buscava corresponsals locals. Els clixés es van enviar des de la seu de l’estudi Agustin Chauvin, al número 13 del bulevard Clemenceau de Perpinyà. Molts d’aquests reporters estaven molt implicats. “En aquell moment els mitjans estaven molt marcats ideològicament”, explica Forcada. En un context de guerra ideològica, les imatges havien de ser útils i havien de permetre denunciar les accions de les tropes franquistes i els seus aliats. El contrast entre la guerra i la Retirada captada per fotoperiodistes com Capa, David Seymour Chim, Henri Cartier-Bresson i Hans Namuth i la difosa per CIFRA Gráfica (més tard Efe i l’òrgan fotogràfic de la propaganda franquista) és evident. Les de CIFRA, que també es poden veure a l’exposició, mostren l’aparent seguretat de l’avançament de les tropes. “Fan retrats dels generals rebels al camp de batalla o immortalitzen les desfilades victorioses”, relata Forcada.

Els franquistes van guanyar, però els fotògrafs espanyols que els acompanyaven van ser oblidats. “Els noms dels fotògrafs espanyols que acompanyaven les tropes franquistes, com Jalón Ángel, Juan José Serrano, Pascual Marín o Nicolás Ardanz, són pràcticament desconeguts per al gran públic”, escriu Forcada al catàleg de l’exposició que ha publicat Éditions Mare Nostrum. En canvi, els que van acompanyar el bàndol republicà van veure reconegut el seu treball i van ocupar les portades de diaris i revistes.

A l’exposició s’hi pot veure una part de la Retirada poc coneguda pel públic. A la memòria col·lectiva hi ha gravades les imatges del pas dels refugiats pel Pertús o el Voló. “Poques vegades s’explica la Retirada pel mar. Molts refugiats arribaven en embarcacions precàries al port de Portvendres”, explica Forcada. Totes les imatges que es poden veure al MUME són de Forcada. Les va comprar en una subhasta a París. Eren d’un particular. Més de 75 anys abans havien ocupat les portades dels grans diaris i revistes internacionals.

El 1946 Robert Capa va escriure les seves memòries de guerra, Slightly out of focus [Lleugerament desenfocat]: “Els periodistes van escriure articles, jo vaig fer fotos, però això no interessava ningú o gairebé ningú i, uns anys després, milers d’altres éssers humans en fuga van córrer per milers d’altres carreteres i van ser morts, davant de les mateixes tropes i les mateixes creus gammades”. Ara, a Perpinyà, amb el peu de foto original -el que van escriure els fotògrafs que van captar la imatge-, s’hi pot tornar a veure el seu testimoni gràfic.