Cultura 22/06/2011

El rèquiem laic i contemporani de Calixto Bieito

Juan Carlos Olivares
2 min
Uns incommensurables actors danesos reciten des de Primo Levi fins a Cormac McCarthy i sona des de PJ Harvey fins a Tom Waits .

En Bach, la música connecta amb la transcendència a través de l'intel·lecte. Sobrepassa el gaudi sensorial per formular -com un problema matemàtic abstracte- una idea de Déu. Calixto Bieito i Marc Rosich han buscat el mateix efecte en un oratori contemporani que han titulat Voices . Però si el barroc busca la comunió amb el Creador, la poderosa obra que ha ocupat el Romea durant tres funcions és un viatge òrfic al voltant del dolor que condueix a la mort. La mort en primera persona, suportada o buscada; la mort física i emocional; la mort que sorprèn i pertorba d'un dia per l'altre la quotidianitat per dictar les seves pròpies rutines; la mort que imposa la seva presència en una relació que s'havia imaginat sense tant intrusisme.

No hi ha pietisme ni pietat. No hi ha respostes, però sí totes les preguntes necessàries, totes les biografies justificades. Però sobretot no hi ha sortides d'emergència, no hi ha escapisme. Una solidesa emocional sorprenent en un muntatge que bascula sobre la música i que es podria confondre amb els codis del musical. Els dos moments -un text i una cançó- que obren lleument el teló de l'esperança s'avorten en sec. La "imperfecció del dolor" és silenciada amb una ordre taxativa de tancar la boca. L'evasió discotequera de Dancing Queen, d'ABBA, es converteix en una inaccessible illa de lluminositat musical que una vegada esvaïda la seva última i distorsionada nota deixa una sensació de foscor.

Per una vegada s'aconsegueix una cosa que Lars von Trier no va aconseguir amb Ballant en la foscor i que gairebé aconsegueix Dennis Potter amb El detectiu cantant : que la música només substitueixi la prosa per reforçar el camí marcat pel director i el dramaturg. Aquí no hi ha dreceres ni camins secundaris per desfer-se d'una realitat impertorbable a les conseqüències de la fragilitat física i psíquica de l'ésser humà. Un espectacle que deixa poc espai a l'espectador per fugir, obligat a enfrontar-se amb la seva pròpia experiència en un espai que acabarà violentament il·luminat mentre les veus blanques i Bach s'eleven cap al cel del teatre.

Amb la platea en penombra, mentre a l'escenari ha deixat de bategar un gran mur de pantalles i altaveus -una màquina amb el ritme d'un aparell d'una UCI-, el públic intenta que qualli en el seu ànim l'arrasadora honestedat de la proposta de Bieito. Commocionat, deixarà que passin uns segons abans de reaccionar. Llavors toca aplaudir amb força uns incommensurables intèrprets danesos -excel·lents en totes les facetes-, agrair el filtre racional de la pantalla de sobretitulació i fixar en la memòria la saviesa d'un director que amb un simple gest (ficar en una bossa de plàstic la roba i les sabates abandonades pel que se n'ha anat) descriu la futilitat de la vida, la trivialitat de la mort, el buit d'incomprensió que deixa darrere seu.

stats