Les millors obres de teatre del 2010
Cada any hi ha obres bones, però n'hi ha algunes (poques) que freguen l'excel·lent. Aquestes són les que han merescut premi, encapçalades per dos noms: l'actor Pere Arquillué i el director Julio Manrique. Per cert que els dos noms de l'any compartiran una obra aquest gener, 'L'arquitecte', al Teatre Lliure
Barcelona1. American Buffalo, de David Mamet. Julio Manrique es va plantejar el seu segon Mamet com el que és el text, una trobada d'amics que planegen un robatori. L'obra és un exercici de detall, des de la mateixa escenografia fins a la interpretació dels personatges (els actors Marc Rodríguez, Ivan Benet i el debutant Pol López). El muntatge es va prorrogar a l'estiu al Lliure i, a banda de nominacions actorals, va guanyar els Butaca a la direcció i al millor muntatge de petit format.
2. Coses que dèiem avui, de Neil LaBute. Segona diana de la temporada de Manrique –potser per això l'han acabat fent director del Romea!–, amb un tríptic sobre les relacions de parella en què els actors de la seva troupe exhibien el seu talent a parts iguals a la Beckett. Una obra que, a més, serveix de resum de la primera part de la carrera de Manrique (la dels autors anglosaxons, els actors-amics, la textura cinematogràfica, la música selecta i la temàtica de relacions sentimentals).
3. Platonov, d'Anton Txèkhov. Gerardo Verda deia que en aquest Txèkhov jove i poc conegut ja hi havia l'essència de l'autor rus. I és cert que la interpretació de Pere Arquillué i la resta del repartiment, Carmen Machi i Mònica López sobretot, fan sortir d'aquest concentrat les essències per comprendre les contradiccions irracionals de l'ésser humà. Gran teatre.
4. Primer amor, de Samuel Beckett. I un altre cop Arquillué, aquí en un exercici de concisió excepcional. El seu rodamón boig i excèntric, d'ulls fora de les òrbites, ens abduïa en tots els seus matisos, ens duia cap a la comicitat com qui no vol la cosa, i ens enterrava en l'amargor d'aquesta absurditat que es diu vida.
5. Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams. Segurament el fet que sigui l'obra que ha reobert la sala de Gràcia ha tingut a veure amb aquestes cinc estrelles, però també l'habilitat d'Àlex Rigola de rellegir aquest clàssic amb una mirada contemporània. I no només per l'estètica estilitzada del muntatge i les interpretacions, sinó per posar l'accent en la incomunicació dins d'una família. Per què és tan difícil parlar?
A la final hi ha d'altres espectacles premiats amb quatre estrelles 'Time Out'. D'entre les grans produccions de l'any hi ha Agost, de Tracy Letts, en cartell al TNC; Belmonte, de Cesc Gelabert-Azzopardi, al Lliure; Escenes d'un matrimoni, d'Ingmar Bergman, també al TNC; El encuentro de Descartes con Pascal joven, interpretat per Flotats al Lliure, i Pluja constant, de Keith Huff, que encara es pot veure a La Villarroel. Algunes de les produccions petites que han destacat són Un home amb ulleres de pasta, de la Sala FlyHard; La música segona, del Círcol Maldà; Kvetch, del CAET, i la producció madrilenya de La función por hacer, a La Villarroel.
Si voleu saber què ha passat a Nova York, llegiu Ben Brantley de The New York Times i, pel resum de l'any al West End, passeu pel Time Out Londres, on els crítics acorden els hits de l'any, de Legally Blonde al Hamlet del National Theatre.
