ART CINEMA

Els retrats de Pablo Picasso: caricatures que no només fan riure

Arriba a Barcelona la gran exposició coproduïda amb la National Portrait Gallery de Londres
Sylvette està feta amb xapa de metall pintada per les dues cares. / SUCCESSIÓ PABLO PICASSO

Se sol dir que la cara és el mirall de l’ànima, però si és Pablo Picasso qui retrata algú, el resultat es converteix en una imatge encara més reveladora, fins i tot en els treballs d’alè més clàssic. “Vaig parlar amb una conservadora que quan va veure el gravat Olga amb coll de pells no s’ho podia creure: tècnicament és molt difícil, no pensava que el pogués acabar de la manera que ho va fer. La part esquerra del rostre recorda el classicisme de Rafael i Ingres, i la dreta trenca amb tot amb unes marques que remeten al cubisme”, explica Elizabeth Cowling, experta picassiana i comissària de l’exposició Picasso. Retrats, que obre avui les portes al Museu Picasso.

A més d’ Olga amb coll de pells,lamostra -que es podrà visitar fins al dia 25 de juny- inclou 80 obres, 24 de les quals són pintures del malagueny. Amb menys d’un centenar de peces, Cowling ha creat un recorregut apassionant i que abasta tota l’obra picassiana, des dels primers dibuixos i els Quatre Gats fins a les últimes obres. La llista de prestadors és plena de grans institucions, com The Arts Institute de Chicago, el British Museum, el Centre Pompidou, el Metropolitan, el MoMa, el Guggenheim de Nova York i el Museu Picasso de París. Amb aquesta mostra el públic podrà formar part, almenys durant una estona, de les famílies de l’artista: la de sang, amb els retrats del pare i la tia Pepa, les successives dones i amants, i els fills; i la família artística, representada per figures del món de l’art, la música i la literatura com Jaume Sabartés, Carles Casagemas, Santiago Rusiñol, Jean Cocteau, Guillaume Apollinaire, Élie Faure -l’únic retrat fet per encàrrec- i Igor Stravinsky.

Una altra parada destacada: Daniel-Henry Kahnweiler. El galerista retratat era conegut pel seu compromís de ferro amb el cubisme i per una enorme paciència per comprar-li obres a Picasso abans de signar un contracte d’exclusivitat. “Va posar unes 30 vegades, i el quadre és com un acudit entre ells -explica Cowling-. Al fons del quadre, en lloc d’ampolles de beguda, són de medicaments. A Kahnweiler no li agradava anar als bars, només hi anava per estar amb els artistes”. El cubisme picassià també està representat des del punt de vista de l’escultura: “ Cap de dona (Fernande Olivier) va tenir un gran impacte entre els escultors joves”, diu també la comissària.

Malgrat que el retrat és un dels aspectes més importants de la trajectòria de l’artista, la gran mostra anterior es remunta a l’any 1996 al MoMA. La primera versió de la del Museu Picasso es va poder veure a la National Portrait Gallery de Londres l’any passat i té una orientació diferent, ja que posa l’accent en com la caricatura esdevé un motor creatiu. “A partir d’aquesta exposició es poden reconstruir moltes vides reals i imaginàries de Picasso”, afirma el director del museu, Emmanuel Guigon, tot i que el projecte es remunta al mandat del seu predecessor, Bernardo Laniado-Romero.

Elizabeth Cowling destaca l’ús que Picasso fa de la caricatura, amb molta volada. “Picasso va aprendre a fer caricatures en el mateix moment que retrats convencionals. Caricaturitzar algú implica exagerar algun dels seus trets, i a través d’aquest procés arriba a l’essència, li permet desenvolupar un llenguatge molt expressiu i que va més enllà de l’aparença”. És especialment sorprenent la lectura que la comissària fa de Retrat de Lee Miller vestida d’arlesiana (1937). Els colors vius i el traç lliure semblen alegres. “És molt difícil parlar d’això. S’assembla molt a Lee Miller, però al quadre està entre el límit de la riallada i la histèria. No ens ha de sorprendre: Picasso el va fer durant la Guerra Civil, després de pintar el Guernica ”.

Amb tot, Picasso no va deixar de banda l’humor intrínsec de les caricatures. “L’element humorístic de Picasso s’ha menystingut molt, i hi ha molt d’humor en la seva vida. És com Shakespeare i Balzac, que eren capaços de variar el seu estat d’ànim”. Alhora, les obres també reflecteixen el vessant més reflexiu del malagueny. Com que el Museu Picasso va dedicar una exposició als autoretrats de l’artista el 2013, titulada Yo Picasso, a Barcelona tenen molt menys pes que a la National Portrait Gallery. Però la comissària treu molt suc d’ Autoretrat amb perruca, una obra juvenil i acadèmica del museu: “Es concentra en els seus ulls, que són la clau del seu art. L’un el va esborrar, gairebé desapareix, l’altre el deixa molt obert. Per mi això té un element simbòlic, el de la necessitat de mirar enrere i cap endins, d’arribar a les obres d’art també amb els ulls clucs”, diu Cowling.

Jacqueline: musa i guardiana

A l’últim àmbit hi ha dues pintures de la sèrie de Las Meninas, que en mans de Picasso es converteixen en un curiós retrat de família. Però les obres més destacades, i que donen una cloenda emocionant a l’exposició, són dos retrats de Jacqueline. En una apareix vestida de negre i amb el cap cobert amb un mocador del mateix color. Així i tot, traspua intimitat i sensualitat.

A l’última pintura del recorregut, titulada Dona al costat d’una finestra, Jacqueline sembla gairebé un esfinx: “És un retrat majestuós. Ella seia durant tota la nit al costat de Picasso mentre ell pintava, per si necessitava alguna cosa. Aquí Jacqueline apareix com una figura nocturna, com una guardiana. És una pintura psicològica i emotiva”, conclou la comissària”.