MÚSICA

La revolta social, feminista i artística de Rocío Márquez

La ‘cantaora’ fa un nou pas en l’heterodòxia amb el disc ‘Firmamento’

Coneixement i actitud són una aliança indestructible. La cantaora Rocío Márquez (Huelva, 1987) té el bagatge de la tradició i l’acadèmia i l’empenta de qui davant un obstacle veu un repte en comptes d’un fre. “Vinc d’ambients flamencs molt tradicionals, i vaig tenir por de perdre el públic, de carregar-me jo mateixa tot el que havia construït”, recorda Márquez tot just quan acaba de publicar el disc Firmamento (Universal), una crida feminista i contra les desigualtats i també una revolta artística que eixampla l’univers heterodox que ja mostrava a El Niño (2014). “Cada vegada em noto menys limitada per les etiquetes. He perdut la por i em ve de gust arribar a un públic amb la ment oberta”, explica.

Le gusté potra salvaje, / ahora me quiere obediente ”, canta a Almendrita, una peça composta per Christina Rosenvinge en què ressonen històries d’explotació. “En el flamenc hi ha tant masclisme que és important que comencem a dir-ho explícitament”, diu amb la mateixa fermesa amb què a Son flúor tus ojos fa servir els fandangos de Huelva per denunciar el desastre mediambiental que han provocat les indústries químiques precisament a la ria de Huelva. “Vaig demanar-li la lletra a la poeta María Salgado, que té el poder de condensar en pocs versos un missatge definit i rotund. Tenim un índex de contaminació dels més alts d’Espanya, i també un percentatge molt alt de persones afectades pel càncer”, explica. D’una altra poeta, Isabel Escudero, morta el 7 de març, són lletres com la de Si yo me duelo, justícia poètica per als emigrants en aquesta Europa que “ escribe leyes de barro ” i on “ van muriendo gente de Dios ”. I la mateixa Márquez signa versos directes com els de Voces, “ que con la que està cayendo / no hay tiempo pa divagar ”. “I ben a gust que m’he quedat”, reconeix sobre un tema en què demana que ja és hora de capgirar els papers que reparteix la vida.

Rocío Márquez és una cantaora rigorosa, de les que col·loca la veu a lloc en tots els pals. També és curiosa de mena, i reflexiva. Acaba d’enllestir una tesi doctoral sobre la tècnica del cant en el flamenc i a finals de maig dirigirà a la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo de Sevilla el curs Creació i investigació en el flamenc. És en aquest context on s’insereix Firmamento, un treball compartit amb els músics del Proyecto Lorca i amb producció de Raül Fernandez. De fet, l’origen de l’àlbum és l’espectacle Ritos y geografías para Federico García Lorca, que Márquez i Proyecto Lorca van fer per al Teatro Real de Madrid, l’enregistrament sonor del qual s’inclou al final de Firmamento.

L’estètica instrumental del disc és una declaració d’intencions. Manté de la memòria flamenca la tria dels pals d’acord amb la temàtica, com fa amb la minera a Tierra y centro o amb la milonga a Gritos sordos, on afegeix contemporaneïtat al cant d’anada i tornada amb una línia de saxo del cubà Paquito D’Rivera. Però en aquest disc canta sense guitarra i confiant en la lògica experimental del saxofonista Juan Jiménez, el pianista Daniel Marente i el percussionista Antonio Moreno. “Si hi posàvem guitarra ens seria més difícil no fer servir els codis que ja coneixem”, explica una dona que aplega tants premis com crítiques i que assegura que porta millor “una crítica negativa que la indiferència”. “M’estimo més que algú detesti el que faig que no que li sigui igual”, diu la sobirana Rocío Márquez.

Més continguts de