FOTOGRAFIA

El fotògraf radical que desafia la pintura

La Fundació Mapfre reuneix 51 obres en l’exposició més ambiciosa del britànic Richard Learoyd

Els interiors modernistes de la casa Garriga Nogués són un repte a l’hora d’exposar-hi art i fotografia. La Fundació Mapfre n’ha tret molt suc des que s’hi va instal·lar l’any 2015, i les obres que el fotògraf britànic Richard Learoyd hi presenta a partir d’avui hi encaixen com un guant: la decoració evoca el passat i les fotografies de Learoyd embolcallen un instant amb un component contemplatiu i meditatiu. Tot i així, l’exposició és absolutament contemporània: “En l’obra de Learoyd hi ha una contínua confrontació entre el que és modern i el que és històric”, diu la directora de cultura de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo. “Les seves obres podrien tenir un aire de nostàlgia -subratlla-, però ens trobem amb unes imatges molt radicals, que tenen un aire de sorpresa i novetat de l’art més modern i contemporani”.

L’exposició porta per títol el nom de l’artista, és la més ambiciosa que se li ha dedicat i agafa encara més volada a la primera planta, on hi ha exposats els retrats i les natures mortes, tots ells realitzats en color. Un dels trets distintius de la manera de treballar de Learoyd és que ho fa amb una càmera obscura, un dels mètodes fotogràfics més antics. “Aquestes imatges són úniques: no se’n poden fer rèpliques com en el cas d’una fotografia clàssica o antiga, perquè no hi ha negatiu. La imatge s’exposa, en positiu i de mida natural, directament sobre el paper”, diu Sandra S. Phillips, conservadora emèrita de fotografia al Museu d’Art Modern de San Francisco i comissària de la mostra al catàleg. “Una vegada que ha triat la persona que farà de model i ha decidit amb la màxima precisió la posa que ha d’adoptar, entra físicament dins la seva càmera, una mena de màquina mòbil, per enfocar i ajustar la imatge mentre demana a la persona que no es mogui gens”, explica la comissària.

Els procés de realització dels retrats culmina amb la col·locació d’un full de paper a la càmera i la il·luminació del model amb un flaix durant uns segons: la màquina que fa servir per processar les fotografies triga 18 minuts a tenir l’obra enllestida. “Hi ha molta composició en els meus retrats, però l’únic que no puc compondre és l’expressió del model; és impossible obligar-lo a projectar una expressió determinada”, afirma Richard Learoyd. La majoria de models són amics i coneguts de l’artista, i en algunes ocasions ha hagut de recórrer a models professionals perquè sempre treballa i en aquell moment no tenia coneguts disponibles. L’exigència de l’artista és tan alta que en alguns casos ha arribat a fer 15 exposicions per fer ajustos mínims en una fotografia. “El que intento és entendre la persona a través de l’observació”, explica Learoyd. Un altre tret destacat dels retrats és que els models poques vegades miren a la càmera. “Fem interpretacions molt sofisticades de les imatges i de com se senten les persones que hi apareixen -afegeix l’artista-. Jo intento ocupar l’espai intermedi que hi ha entre l’expressió i la comprensió”.

Continuar el cànon de la fotografia

Per a Richard Learoyd, les dues grans fites de l’art del segle XX són “l’acceptació” de l’abstracció i de la fotografia en el cànon, i un dels seus afanys és que la seva obra s’inscrigui en la tradició. Per les dimensions, i també per les nombroses referències, Phillips creu que les fotografies de Learoyd poden “desafiar” la pintura, i que pel seu caràcter “meditatiu” es poden comparar amb els grans mestres. Learoyd diu d’ell mateix que és un “fotògraf de gènere” perquè treballa amb idees senzilles com la del retrat i la natura morta, on criden l’atenció les imatges d’animals morts suspesos amb uns fils i el cap d’un cavall escorxat, però el seu procés de treball també té un vessant conceptual. “Projecto una idea al món visitant un lloc, parlant amb la gent o fent els preparatius perquè passi alguna cosa, fins que l’obra es torna inevitable. Ara m’interessen la fotografia aèria i la poesia que hi ha en la superfície de les fotografies, però encara no tinc clar què en sortirà”. La comissària també posa en relleu l’erudició de Learoyd: “És un dels artistes més seriosos, sensibles i coneixedors de la història de l’art i de la fotografia que conec. Es posa reptes i s’entesta a avançar constantment”.

Com es pot veure a la planta baixa, la fotografia de Learoyd fa un gir quan surt de l’estudi, ja que treballa amb blanc i negre a partir dels materials fotogràfics disponibles. Entre les obres exposades aquí hi ha les que va fer a Lanzarote quan la Fundació Mapfre li va fer un encàrrec per treballar a Espanya. Tot i així, en aquests paisatges també hi ha la sensualitat, la contemplació i el punt a vegades inquietant dels seus retrats i natures mortes: “Sembla un paisatge format després d’una catàstrofe natural, com si s’hagués format recentment”, conclou l’artista. La mostra estarà oberta fins al 8 de setembre. Després es podrà veure a l’Haia i a la Fundació Mapfre de Madrid.

Més continguts de