Música

La missa satànica d'Ozzy Osbourne inaugura el Rock Fest

Els cantants de Black Sabbath i Judas Priest, protagonistes durant la primera nit a Can Zam

"Els 'heavies' no han volgut entrar en allò que és convencional, resisteixen ". Aquesta frase de Juanjo Sáez, extreta d'una entrevista promocional de la sèrie d'animació 'Heavies tendres', explica una realitat perfectament palpable només entrar a Can Zam aquest dijous, primera jornada d'un nou Rock Fest de Santa Coloma. Qualsevol aficionat del circuit festivaler barceloní trobaria tantes diferències entre aquest i els altres que costa encabir-lo en un sac col·lectiu. La primera i principal: no hi ha cap lona amb el logo de la marca ' cool' de rigor o d'un refresc energètic. El Rock Fest no té un cognom comercial, tampoc els escenaris –tres–, no hi ha ' stands' de telefonia ni espais ' instagramables'. El que sí que hi havia era un públic de majoria masculina, edat mitjana i una munió de samarretes negres entre els assistents, ben uniformats amb la samarreta del seu grup favorit, toqui o no en el festival.

La inauguració del Rock Fest, que celebra la seva cinquena edició, tenia dos grups que sobresortien entre la resta: Judas Priest i, sobretot, Ozzy Osbourne, cantant dels històrics Black Sabbath. Els primers tenien coses a presentar: un disc acabat de estrenar, ' Firepower', el celebrat retorn als orígens i a un so més seminal. Enfundat amb el seu uniforme habitual –xupa de cuir amb quilograms de llautó– i pantalons platejats, Rob Halford va posar-se al davant d'un escenari d'iconografia cèltica i visuals força infernals, en els dos sentits de la paraula.

Tot i la bona acollida del material nou, amb l'estrena de ' Firepower' i ' Lighting strike' en la primera part del concert, els Priest van abandonar ràpidament la feina de presentació per dedicar-se a l'habitual col·lecció d'èxits pretèrits, de ' Bloodstone' (1982) a l' amfetamínica 'Turbo lover' (1986), per tornar a l'actualitat d'èpica clàssica de ' Rising from ruins'. Quedarien un parell de clàssics (' Hell bent for leather', ' Painkiller', a una velocitat endimoniada i amb Halford assegut sobre una motocicleta) abans de les immortals ' Breaking the law' i ' Living after midnight' i de finalitzar el bis, i amb Glen Tippon, un dels guitarristes primigenis dels anglesos, a l'escenari, una sorpresa després que deixés la banda quan li va ser diagnosticat Parkinson.

El heavy és cultura

"Tornarem", es podia veure a les pantalles abans que arribés el torn d' Ozzy Osbourne , originari –com Judas Priest– de Birmingham, i que seria l'equivalent d' Iggy Pop amb el punk, però en versió metall. Després de la mort de Lemmy de Motörhead fa tres anys, Ozzy és la màxima icona viva del rock dur, perquè sempre hi ha estat, resistint totes les addiccions possibles (al sexe, el tabac, l'alcohol, la cocaïna, la marihuana), sobrevivint miraculosament a morts prematures i alimentant llegendes quasi sobrehumanes, que van des d'esnifar línies de formigues de gira amb Mötley Crüe fins a la ingesta de coloms l'any 1981.

Amb un recull d'imatges de la seva infància i joventut, Osbourne , de 69 anys, va inundar de negror un dels dos escenaris principals amb un concert que va mutar en celebració col·lectiva. Precedit d'una creu gegantina (de fet, les col·lecciona) i fugint del hieratisme, Ozzy , a qui la veu va aguantar durant l'hora i mitja de concert, sembla en bona forma. El seu catàleg de cançons en solitari arriba per aconseguir un karaoke col·lectiu a l'esplanada, una sensació encara més acusada quan aborda el de Black Sabbath , dels quals ahir va agafar ' Fairies wear boots ', ' War pigs ' (amb un solo de guitarra que semblava no acabar mai) i ' Paranoid ' per acomiadar-se. Abans havia convertit l'esplanada de Can Zam en un cementiri –boira inclosa– a ' Mr Crowley ', havia llançat un cubell d'aigua a la concurrència i havia tocat ' Crazy train '. Sembla que queda Madman per estona.

Més continguts de