LITERATURA
Cultura 08/12/2017

“A la saviesa s’hi arriba a través de l’error”

‘República luminosa’, d’Andrés Barba, és una faula pertorbadora

i
Jordi Nopca
3 min
“A la saviesa s’hi arriba 
 A través de l’error”

Barcelona“Les nostres decisions ens posen en llocs de penombra. És per això que, tot i que no soc gens moralista, aquesta novel·la és molt moral”, diu Andrés Barba, guanyador del premi Herralde de novel·la 2017 amb República luminosa (Anagrama). L’escriptor madrileny s’ha decidit a ambientar la seva nova ficció llarga a la ciutat imaginària de San Cristóbal, situada entre un riu enorme i una selva encara més descomunal que amaga perills múltiples. És allà on el protagonista i narrador de la història, director del departament d’Afers Socials, enviarà els seus efectius per explorar aquell espai ple de secrets i localitzar el grup de 32 nens que, des de fa uns mesos, han aparegut a la ciutat i hi estan sembrant el caos. Les criatures, que es comuniquen en la seva pròpia llengua, apareixen en petits grups i roben queviures i beguda, tot i que un dia van més enllà i ataquen un vigilant de seguretat i uns quants compradors d’un supermercat.

“Volia associar el món dels nens amb les plagues -explica Barba-. Maurice Maeterlinck té una sèrie d’assajos sobre abelles, tèrmits i formigues que em van permetre aprofundir en la intel·ligència col·lectiva dels insectes. Igual que ells, els nens del llibre actuen en grup, segons una lògica humana i, alhora, no humana”. Els adults que observen amb estupefacció els apareguts i que, més endavant, decideixen reaccionar per frenar-los no saben de quina manera solucionar el problema, perquè són incapaços d’entendre les motivacions i les estratègies de les criatures. Per què són tan esquerpes? ¿Actuen amb maldat o simplement juguen? “Els sorprèn l’absència de jerarquia que guia els nens -continua-. Els membres de la tribu són perfectament substituïbles. Si hi ha una cosa que fa por en una societat urbana és l’anarquia”.

Una narració coral

No és la primera vegada que les criatures tenen una presència destacada -i inquietant- en una novel·la d’Andrés Barba. A Las manos pequeñas (Anagrama, 2008) parlava de la vida d’un orfenat a través de la veu col·lectiva de les seves internes. “És com la cara A d’aquesta novel·la, on també exploro allò que hi ha per sobre de la nostra condició humana”, explica. A San Cristóbal, el protagnista viu acompanyat de la Maia, la seva dona, professora de violí, i d’una filla d’un matrimoni anterior. La història està ambientada a mitjans de la dècada dels 90. “El realisme de la història depenia del moment en què la situava -diu-. Era important que fos abans d’internet i que els fets traumàtics haguessin passat temps enrere. El narrador explica el que va viure però també els articles que s’escrivien a l’època, les tesis que es van fer sobre el llenguatge dels nens, les exposicions de fotografia i, fins i tot, les entrades del dietari d’una nena, Teresa Otaño. Aquest conjunt de veus permet armar la possibilitat d’interpretar la realitat amb una riquesa superior”. Igual que el personatge de l’alcalde i del pare biològic de la filla, Otaño és un dels secundaris notables de la novel·la de Barba perquè encara que sigui una nena s’expressa com una adulta. “La Teresa es troba en una terra de ningú -diu-. Es mira els nens amb recel i alhora fascinació. Té un toc de cinisme prematur, una consciència que no li correspon a la seva edat”.

A la novel·la, “el món dels nens dialoga amb el dels adults”, però és una conversa difícil de mantenir perquè els valors dels uns i els altres són diferents. Hi ha un moment en què les criatures desapareixen, però “la seva aura segueix allà”. En aquest sentit, a Barba li interessa una pregunta que es fa Pascal Quignard en un dels seus assajos: “Si fas esclatar una gruta amb dinamita, què en queda d’aquell forat destruït? Com es manifesta, l’energia desapareguda?” L’escriptor considera que “a la saviesa s’hi arriba a través de l’error”: per això la irrupció dels nens rebels provoca conseqüències inesperades i les accions de les autoritats sovint encara emboliquen més la troca. “M’interessen molt els llocs de transició -afirma-. El moment en què deixem una casa però encara no tenim cap lloc on viure. És en aquests instants d’incertesa quan prenem decisions que marcaran les nostres vides futures”.

stats