CRÍTICA DE TEATRE

Tot seguint els passos de Peter Brook

Oriol Broggi se’n surt prou bé, tot i quedar lluny de la brillantor del mestre

‘El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk’

TEATRE GREC,  2 DE JULIOL

El relat que conté tots els relats. El conte del qual beuen tots els contes. Guilgamesh, el manuscrit més antic de la civilització, que es projecta en tantes i tantes narracions posteriors. Mitologia sumèria en la qual els déus fan homes amb el fang i on la gran revenja és el diluvi universal. Tot ben conegut, oi? I fins i tot diria que no és difícil veure en el monstruós Humbaba que vigila el bosc dels cedres el Sàuron d’ El Senyor dels Anells. Una història tan gran per ser explicada per tres actors sense cap artifici, com va fer José Sanchis Sinisterra el 1978, o per aixecar un bon espectacle al Teatre Grec com el que ha dirigit Oriol Broggi.

Coneixent l’admiració de Broggi pel teatre de Peter Brook -que compartim-, que s’ha reflectit en altres produccions, no era difícil pensar que aquest repte s’emmirallava en el grandiós Mahabharata que el mestre Brook va estrenar a la pedrera de Boulbon dins el Festival d’Avinyó el 1985. I així ha sigut. Hi ha la pedrera, hi ha la sorra, hi ha les canyes i un vestuari eclèctic de tons càlids. I hi ha també la recerca de seduir els sentits des de l’oralitat amb una història de déus, monstres, batalles i viatges.

Oriol Broggi se’n surt prou bé, tot i quedar lluny de la brillantor del mestre. El seu és un relat oralment ben temperat sobre una versió de Jeroni Rubió Rodon a la qual li sobren alguns fragments descriptius que es repeteixen, però que en conjunt flueix amb naturalitat. A favor hi juguen, i molt, les magnífiques projeccions (Francesc Isern) sobre la paret de pedra i la sorra del terra, de gran impacte, així com un delicat i evocador espai sonor d’arrels orientalistes (Yannis Papaioannou), malgrat que sigui la cançó dels gitanos dels Balcans Ederlezi la que tanqui la funció.

Per contra, veig menys encertades algunes de les frases coreogràfiques de Marina Mascarell, que queden impostades i obliguen els intèrprets a uns moviments aliens a la seva organicitat. Així mateix, algunes imatges evocatives són plàsticament febles i resten intensitat a la narració. Apunts, en tot cas, que no desmereixen la gran feina dels cinc protagonistes (David Vert, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, Màrcia Cisteró i Ernest Villegas), que es desdoblen en molts personatges buscant una polifonia a la manera d’un conte amable. Cal destacar l’aportació de Lluís Soler en l’últim tram del viatge, quan Guilgamesh arriba als inferns. La seva ferma presència i veu profunda prolonguen el delicat final amb el cant de tota la companyia.

Més continguts de