POSTALS DEL 'BRITISH SUMMER'

La senyora Colbyn i el ‘minister’ per a la sequera i els aiguats

El govern laborista va nomenar un tal Denis Howell secretari d’estat per a la sequera. La seva tasca era fomentar l’estalvi d’aigua

Beth Colbyn, de 74 anys, és una veïna del carrer on visc amb qui mantinc innòcues converses sobre afers com ara el temps, els crims que sacsegen Londres, l’augment dels preus de la llum i el gas o la manca de neteja del barri, especialment a la tardor, quan les fulles dels arbres s’acumulen durant setmanes a les voreres formant una catifa marronosa abans que les recullin. O fins que cada veí endreça les del davant del front yard.

Ho fem per civisme i raons pràctiques. Amb la pluja, les fulles es converteixen en una plataforma propícia per a les relliscades. La Beth es va trencar un turmell arran d’una caiguda fortuïta fa ben bé una dotzena d’anys i va posar una queixa al districte pel que va considerar una negligència imperdonable. No va obtenir cap compensació econòmica, però sí una disculpa oficial. Com que no va estar contenta amb això, quan es va recuperar va deixar una nota a la bústia de cada casa del carrer explicant què li havia passat i demanant que si el districte no complia, que ho féssim els veïns. Complim des d’aleshores.

Cada estiu un tema de conversa són les vacances. "¿I aquest any torneu a Barcelona?" Les nostres vacances, perquè ella no en fa ni n’ha fet gairebé mai, si entenem per vacances canviar d’aires. Per no canviar, la Beth no va mai al centre de Londres. Ni ara, jubilada, perquè el metro l’atabala, ni abans, quan treballava, perquè treballava en una carnisseria local i a High Street trobava tot el que necessitava.

Un dels primers anys, mentre posàvem els fonaments de la nostra relació, li vaig demanar què faria ella per vacances. “No res. Estic molt bé a casa meva”. “¿Però no surt mai a fora?”, volia saber jo. “Només una vegada a la vida ho he fet. El 1974 vaig anar a Marbella. M’ho vaig passar fatal: quin sol i quina calor, per l’amor de Déu!”

La Beth és de pell molt blanca i me la imagino vermella i amb butllofes a les espatlles, com jo quan el 1977 uns oncles rics i generosos em van passejar per la Costa del Sol. Vaig acabar banyant-me amb samarreta a causa de les cremades, probablement com devia fer la Beth; en el seu cas, no tant per evitar un càncer de pell com per no sentir que el sol li fonia l’ Englishness.

Ara la veïna està molt sensibilitzada amb el canvi climàtic i amb l’augment de la temperatura del planeta, cosa que, assegura, es nota molt al Regne Unit. Malgrat haver fet de carnissera tota la vida, ja no en menja, de carn. Vull pensar que per no contribuir a les emissions de gasos contaminants, però potser només és perquè en va quedar tipa, de tant de beef.

L’any passat, entre mitjans de juny i finals de juliol, més de sis setmanes, el Regne Unit va patir una de les onades de calor més extremes des que visc en aquest país. És una calor que sempre relativitzo, ja que vinc del sud i trobava ridículs els advertiments de l’escola primària de l’Adrià i la Júlia perquè els nens anessin amb barret i empastifats i arrebossats de crema per protegir-se del sol quan sortien al pati.

Trobar-se amb la Beth era parlar només d’un únic tema. “Quina calor!” “Avui arribarem als 34 ºC!” “Han dit a les notícies que demà serà el dia més calorós del segle”. Fins que un dia va esmentar l’estiu del 1976, que va deixar una marca indeleble entre la generació de postguerra. A la calor d’aquell any s’hi va afegir la manca de pluja de la tardor anterior. El govern laborista va nomenar un tal Denis Howell secretari d’estat per a la sequera. La seva tasca era fomentar l’estalvi d’aigua. La Beth va ser qui me’n va parlar.

La premsa tabloide el va batejar ràpidament com a minister for rain o Mr. Rainmaker. Un reportatge que vaig trobar a l’hemeroteca del Birmingham Mail -Mr. Rainmaker era parlamentari per Birmingham- assegurava que Downing Street li va donar l’ordre de ballar la dansa de la pluja en nom de tot el país. L’article no diu si va obeir, però. El que sí que va fer va ser convidar a casa seva un grup de periodistes als quals els va dir què feia ell per estalviar aigua: es banyava amb la seva dona, la Brenda. I va encoratjar tothom a fer el mateix. Amb les dones respectives, no pas amb la Brenda.

La sequera va acabar amb pluges torrencials i inundacions generalitzades al nord i al centre d’Anglaterra. El govern va passar a l’acció directa i va crear el càrrec de minister for floods, secretari d’estat per a les inundacions, però només canviant el títol del departament i mantenint Howell al capdavant. No he trobat dades significatives sobre què va fer amb la Brenda per eixugar tant d’aiguat des de la nova responsabilitat. Encuriosit, vaig recórrer a la Beth perquè m’ho aclarís, però tampoc no me’n va saber donar cap motiu. Només em va dir que feia molta calor, que cada any en farà més i que avui o demà batrem algun rècord.

Més continguts de