Crítica de sèries
Cultura 23/01/2020

'La dama de blanco': rebel·lia de gènere gòtica a Filmin

La nova adaptació del clàssic de Wilkie Collins en ressalta el feminisme 'avant la lettre'

Eulàlia Iglesias
3 min
Riccardo Scamarcio i Jessie Buckley  a la sèrie  'La dama de blanco'

'La dama de blanco', de Fiona Seres i Carl Tibbets per a la BBC

En emissió a Filmin

Al Regne Unit, La dama de blanc va ser tot un èxit des de la seva publicació, l'any 1859. La novel·la de Wilkie Collins presentava una història de misteri de tons gòtics que va cimentar el camí per a la narrativa detectivesca d'Arthur Conan Doyle. Però, rere l'engranatge de fulletó addictiu d'època, trobem un dels relats més subversius de la literatura victoriana. Tot i que l'argument es resumeix en la història de Laura, una jove atractiva i fràgil a qui la germana i l'enamorat han de salvar d'un marit perillós, la narració es decanta per atorgar el protagonisme i l'interès a dos personatges a priori secundaris. Per una banda, Marian Halcombe, la germana soltera i –a ulls del primer narrador– poc atractiva, que desafia els estereotips de gènere amb una sèrie d'atributs considerats tradicionalment masculins: és independent, segura d'ella mateixa, coratjosa i estima més que ningú una altra dona, la Laura. I té borrissol sobre el llavi. Amb Marian Halcombe, Collins va donar vida a un dels personatges femenins més fascinants i trencadors de la literatura britànica decimonònica. L'altra figura inoblidable és el malvat comte Fosco, un italià rabassut i maquiavèl·lic, i l'únic prou intel·ligent per valorar Marian com es mereix.

Un element clau de la novel·la és el seu evident feminisme, no només pel rol que hi juga Marian. Collins denuncia a través de la trama la submissió a què se sotmetia les dones a través del matrimoni i com institucions com les psiquiàtriques s'utilitzaven per fer desaparèixer aquelles que resultaven molestes. Però el més trencador de tot és com l'escriptor parla de l'agenda femenina a través, precisament, del control (o no) del punt de vista narratiu de Marian.

El treball amb l'estructura narrativa i els punts de vista, el fet que els dos personatges amb més pes i atractiu no encaixin en els cànons de bellesa, l'ambigüitat no només sexual que els rodeja i l'aparença de relat amb elements sobrenaturals fan que les versions de La dama de blanc, des del musical que en va fer Andrew Lloyd Webber fins a la pobre adaptació del Hollywood clàssic, deixin un regust frustrant perquè mai aconsegueixen ser tan agosarades com l'obra que les inspira.

L'aproximació que ara n'estrena Filmin, escrita per Fiona Seres i dirigida per Carl Tibbets per a la BBC, compensa alguna d'aquestes mancances tot subratllant-ne el feminisme. Una esplèndida Jessie Buckley dona vida a una convincent Marian, mentre que Olivia Vinall encarna una Laura més decidida i rica en matisos a l'original literari i, alhora, la seva doble espectral, la dama de blanc del títol. Charles Dance dona vida a l'únic parent de les germanes, pura encarnació d'una aristocràcia immobilista, podrida i insensible. Aquí també es fa palès com els personatges femenins només confien en altres dones per salvar-se.

El principal problema de la minisèrie ve d'encarregar el paper de Fosco a Riccardo Scamarcio, un bon intèrpret italià però en les antípodes físiques del personatge, de manera que la tensió sexual entre Fosco i Marian resulta convencional en lloc de trencadora. Com a bona producció britànica, La dama de blanco treu el màxim profit a unes localitzacions d'època tan belles com inquietants. El final també opta per modernitzar, des de certa lògica feminista, el destí de Marian. Esperem que algun dia alguna sèrie també en sàpiga explorar tot el potencial queer.

stats