Portugal, a Barcelona, està de moda. Més que de moda, podríem dir que Portugal ha arribat aquí per quedar-se. Així ho certifica una colònia de 20.000 portuguesos residents a Catalunya, dels quals aproximadament uns 12.000 són a Barcelona. I la majoria són joves professionals liberals -dissenyadors, informàtics, arquitectes- que no consideren el retorn immediat al seu país. Tot això es podia veure a la festa de cloenda de la setmana cultural Portugal Convida: un públic compost per parelles joves, tan fashions com amb cert regust crusty , que no desentonaria al Primavera Sound. El tancament de festa va ser als Jardinets de Salvador Espriu, una desgraciada illa d'herba envoltada de trànsit, el preludi del coll d'ampolla del carrer Gran de Gràcia, que agrairia acollir més saraus com aquests.
I precisament amb aquest esperit el festival lusità va voler clausurar el certamen: amb les solapes de la modernitat més que amb els enagos de la tradició. A un quart de deu de la nit va prendre l'escenari Deolinda, un quartet lisboeta que ha esdevingut l'estendard de la renovació musical portuguesa. El seu recital, amb un bon pessic de fado però sense ni gota de fatalisme, va començar plàcid i va anar prement l'accelerador. Vestida de vermell contra el negre rigorós de la tradició, la cantant Ana Bacalhau es va passejar, amb talons i molta picardia, per damunt de gèneres com el rebétiko grec, el jazz i fins i tot la música hawaiana. Val a dir que el moment àlgid de la nit va ser quan el quartet va interpretar Parva que sou ( Estúpida que sóc ), que a Portugal s'ha convertit en l'himne de la joventut afectada per la precarietat laboral, que, no cal dir-ho, té una gran representació a Barcelona. "Estúpid món en què per ser esclau és necessari estudiar" va ser el mantra que els protagonistes del tema corejaven amb fervor quasi religiós. I com al Primavera Sound, el sistema logístic de les barres va fer curt i la cua per fer un tast dels petiscos (tapes portugueses) s'enfilava Gran de Gràcia amunt. Cap problema amb la beguda: la proximitat de diversos bars oberts assegurava la provisió de cervesa, però no pas de vinho verde .
A les deu de la nit la festa es va interrompre, amb una hora generosa per anar a fer un mos i prendre posicions per a la següent actuació. X-Wife, potser el grup de rock portuguès més consolidat a nivell internacional, ha fet la petita proesa de practicar l'indie rock en anglès, amb referents molt obvis (Joy Division, The Cure) i barrejar-lo amb la marcianada de precursors del punk-funk com X-Ray Spex. En directe creixen, i el trio format per João Vieira (veu i guitarra), Fernando Sousa (baix) i Rui Maia (sintetitzador i percussió) no va tenir cap problema per monopolitzar l'atenció de la plaça. Esperem que el pròxim cop que Portugal ens convidi sigui igual de generosa.
