Arts escèniques

Un fong gegant batega al Teatre Nacional

Una instal·lació de l'escenògrafa Sílvia Delagneau reprodueix un lloc abandonat on ha sortit vida

Què passaria si desaparegués de sobte la humanitat? Els edificis perdrien el sentit que els donem ara i noves vides s'apoderarien dels llocs. Fa quatre mesos que la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) no acull públic, una situació fins ara insòlita perquè l'equipament tancava, com a molt, dos mesos a l'estiu. L'escenògrafa Sílvia Delagneau ha imaginat que, durant aquest temps, a la Sala Petita hi creixia un fong. A partir del 15 de juliol l'escenari i la criatura es podran visitar: El sexe dels fongs és una instal·lació que es podrà veure individualment fins al 24 de juliol i dins el Festival Grec.

"Volíem donar la imatge d'un teatre convencional buit, i que el visitant tingués una experiència similar a la de trepitjar una església en ruïnes. És un espai abandonat al qual li ha sortit una vida autònoma i que te'l fa veure d'una manera diferent", explica Albert Arribas, que s'ha encarregat de la dramatúrgia de la instal·lació. Exceptuant l'espectador, a El sexe dels fongs no hi ha presència humana: només un fong gegant situat a la sala que batega, vibra, sona i es va reproduint. "És una forma de vida que batega i respira, amb un component d'espectacularitat molt gran. La intenció és que el públic es deixi fascinar per una vida que no li és pròpia", assenyala Arribas.

Per aconseguir transmetre aquesta sensació, Delagneau ha treballat conjuntament amb l'escenògraf Max Glaenzel, l'il·luminador Marc Salicrú i el dissenyador de so Lucas Ariel Vallejos. Aquest mateix equip treballava en un espectacle titulat El sexe dels mosquits i que la crisi sanitària del coronavirus va obligar a aturar. L'eix central del muntatge –que no descarten estrenar més endavant, quan l'hagin pogut reprendre– era la idea de metamorfosi, que ara han reproduït en aquesta nova proposta adaptada a un context de pandèmia. 

Tant l'un com l'altre beuen de la fascinació de Delagneau pels insectes i les formes de vida diminutes. " A priori les esclafem, no ens interessen gens. Però si t'atures i les observes et generen una sensació estranya. Hi ha tribus africanes que, quan algú té una crisi, l'envien a mirar un formiguer. Aquesta observació ressitua la teva manera de viure", assenyala Arribas, que explica que van decidir crear un fong –i no un insecte– per la particularitat d'una forma de vida que no és ni una planta ni un animal. "És una vida que es reprodueix, però que es mou en una frontera molt estranya. El sexe al teatre deixa de tenir sentit si no és humà, si no hi ha una motivació passional, i això també ens semblava interessant", afegeix el dramaturg.