MÚSICA

El sisè Vida només podia ser amor

Els britànics Madness tanquen la tercera nit d'un festival que suma 32.500 assistents

'Va ser una festa' podria ser l'eslògan que definís la sisena edició del Vida Festival de Vilanova i la Geltrú. Per dos motius: perquè ho va ser, una festa, i perquè aquesta va ser l'última frase que va entonar el cantant de Madness abans d'acomiadar-se. Ho poden corroborar els 32.500 assistents que s'han apropat aquest cap de setmana a la Masia d'en Cabanyes, una xifra rècord que marca "un màxim" per als organitzadors del Vida. És la primera vegada que el festival topa amb problemes –cancel·lació d'un nom important i ruixats de pluja puntuals– però pràcticament ni s'han notat, per l'encert en la proposta artística i el més que consolidat emplaçament. "Ens preocupava que la baixa de Beirut afectés el festival, però no hi ha hagut ni una sola persona que hagi retornat l'entrada", explica Dani Poveda, el seu director, que pensa que l'èxit del Vida és, precisament, "l'assistència massiva d'un públic fidel".

Sharon Van Etten brilla en la nit vilanovina

La pluja va fer acte de presència per primera vegada en la història al Vida en el pitjor moment: quan Miqui Puig encarava la recta final d'una de les primeres presentacions a Catalunya del seu nou disc, '15 canciones de amor, barro y motocicletas'. El cantant de l'Ametlla va demostrar haver afinat encara més l'olfacte per fer, més que un concert, una cerimònia d'homenatge al pop, amb la sorpresa de sumar, a més de les notables cançons noves ('Comic's', 'Tinta) i els èxits antics, un tema tan icònic i oblidat pel cantant fins ara: 'Bonito es', dels Sencillos. La mateixa aigua que va frustrar el final de Puig va embellir l'inici de Ferran Palau, que va semblar sonar encara més tènue amb la pluja fina que queia del cel. El menut cantautor, que va tocar acompanyat del seu cosí, Jordi Matas, ja forma part de l'imaginari popular gràcies a cançons rodones com 'Serà un abisme' o 'Flor espinada', temes que ampliarà d'aquí poc amb un nou àlbum que, segons va avançar, es dirà 'Kevin'.

Explosió britànica

Ja de nit, els Charlatans van onejar la bandera de la nostàlgia a la Masia d'en Cabanyes amb un concert que va sonar fresc i delectable. Els de Tim Burgess, que manté el seu etern pentinat de xampinyó, mai van acabar d'estar a la primera divisió de res: ni del 'madchester' ni del 'britpop'. Tenen 'The only one I know' i un grapat de 'hits' minso en comparació amb els anys que fa que toquen, però les píndoles de pop ballable dels de Birmingham van fer moure's al més parat. Potser cal tornar a repassar la seva discografia per retornar a cançons que van sonar millor del que recordàvem, com ara 'So oh', 'Let the good times be never ending' i 'Just lookin''.

L'ensenya de Sant Jordi no abandonaria l'esplanada, perquè era el torn d'uns altres britànics històrics: Madness, els grans caps de cartell del festival, sobretot després que feia quasi una dècada que no venien a Catalunya. Emblemes de la 2 Tone, col·leccionistes de números 1 i altaveus de la música jamaicana, van sortir a l'escenari de la mateixa manera que les últimes quatre dècades: entonant 'One step beyond', el gran himne de la nova onada de 'ska' que va traslladar la follia al públic. "Fa quaranta anys que toquem, és un miracle que encara estiguem vius", va dir Suggs, monologuista, 'hooligan' del Chelsea i cantant dels Madness, que ahir va estar força comunicatiu ( no com en la seva última, i desastrosa, visita a Barcelona, en el marc del festival In-edit) i que va coliderar el directe amb Lee Thompson, l'històric saxofonista del combo londinenc. Fessin pop, 'rocksteady' o 'ska', les cançons de Madness van funcionar. Ho van fer, evidentment, els grans èxits, com 'Embarrassment' i 'The sun and the rain', que van sonar ben aviat, però també d'altres de més noves i menys conegudes, cas de 'NW5' o 'My girl 2'.

'It must be love'

Abocats a la febre hedonista, el públic tenia ganes de ballar, i deunidó com ho van fer en l'hora que va durar el gruix del concert. Però quedaven encara vint minuts i un final per recordar. No tenim accés als somnis dels directors del Vida –molt anglòfils i subculturals–, però segur que alguna nit van imaginar, mentre dormien, que farien un festival en què sonaria aquesta ràfega final: 'House of Fun', 'Baggy Trousers', 'Our House', 'It must be love', 'Madness' i 'Night boat to Cairo'. No calen descripcions, només comprovar si queda alguna sola de sabata sencera.

La nit la tancarien la sorpresa inesperada d'Ortiga, que va posar cap per avall La Cova, i els madrilenys Carolina Durante, que acabarien amb 'Cayetano' i la sensació que és una sort que encara quedin grups com ells: amateurs, imperfectes i novells en bons escenaris i hores destacades en festivals. Els falten cançons encara, però tenen un grapadet d'himnes a tenir en compte, a banda de 'Perdona (Ahora sí que sí)', versió del gran Marcelo Criminal, una d'aquelles cançons que marquen una generació.

Més continguts de