Crònica

L'ska final de Dr. Calypso

La banda pionera dels sons jamaicans a Catalunya deixa petit l'Apolo en el seu comiat dels escenaris

Diuen que els vells rockers no moren mai, però arriba un moment en què es cansen de tanta carretera. És el cas de Dr .Calypso , que divendres van dir adeu als escenaris amb un últim concert a la sala Apolo  amb totes les entrades exhaurides des de feia mesos. No era per menys, els Calypso sembla que sempre hi hagin estat, acompanyant-nos en els bons moments, els dolents i els regulars. D'aquí que fos un a reveure difícil de pair . Durant tres dècades han aportat llum, alegria i ritme amb un grapat de músiques que ens eren alienes i que ells van descobrir-nos en l'època pre internet: ska jamaicà, 2 Tone , calypso , ' rocksteady' , 'reggae', ' boogaloo' i ' northern soul'. Més enllà de les cançons, que en són moltes, i algunes de meravelloses, un dels principals llegats de la banda és la seva melomania i la vena prescriptora , decisiva perquè molts catalans arribessin a Prince Buster , Joe Bataan , Al Wilson, Third World , Wilson Pickett i un llarguíssim etcètera de clàssics de la música negra que han versionat amb veneració absoluta.

Per tot això, l'ambient de divendres el podríem definir amb tres sentiments comunitaris: d'agraïment pels anys compartits, de tristesa per l'adeu i d'expectació de veure un dels concerts més simbòlics dels últims anys. La retirada de Dr. Calypso és la de l'últim gran referent de l'època daurada de la subcultura, la que va patir l'anunci de Barcelona com a ciutat olímpica, va al·lucinar amb el decorat de Gulliver a El  Corte Inglés i va cantar el gol de Koeman a Wembley. La de Skatalà, Decibelios, Brighton 64, Sencillos, Rebeldes i L'Odi Social. Ja no queda cap d'aquestes bandes i, tot i que algunes han protagonitzat retorns amb més o menys sort, Dr. Calypso són els que van posar l'última cançó del casset TDK on s'ha gravat la banda sonora d'una ciutat que s'ha acabat transformant en un aparador.

"Busquen, Busquen"
Amb el Xèriff (Sergi Monlleó) i el Luismi ( Luís López) movent el cul quasi des del ' backstage', els Calypso van sortir a l'escenari de l' Apolo amb idèntica filosofia cruyffista que al seu primer concert, fet en un local de carretera a prop de Sant Boi l'any 89: "Sortiu i gaudiu". Darrere, el logotip del seu primer elapé ('Original Vol. 1', del 1993), i davant, un públic militant, intergeneracional i disposat a ballar fins a acabar xop de suor i llàgrimes. I això van fer des de la bufada inicial de trompeta de ' Return' , fent palès que si ho deixen és per desgast i no per les canes i incipients panxetes, perquè si alguna cosa van demostrar divendres és que estan en una forma física i tècnica envejable. ¿Saben aquell tòpic que el ritme es porta a la sang? Doncs alguna cosa així els deu passar a aquesta colla. Però no només han tirat de múscul: en aquests trenta anys –tot i la seva al·lèrgia a l'estudi han compost un catàleg d'himnes per parar un tren. Havien passat 20 minuts de concert i ja s'havien ventilat un bon grapat d'èxits: ' Camí fàcil', 'Sense sostre' (clara inspiració 2 Tone), ' Special Girl' –de Joe Bataan– o el ' boogaloo' ' The power of the latin soul'.


Tot i que la concurrència no va parar de cantar en pràcticament tots els temes –fossin lletres, fossin ' lo lo los'–, la nit va deixar un grapat de moments d'especial entusiasme, com el karaoke de '2.300 milions', la història d'un desconegut guanyador de la loteria a Calella i la tornada més recordable de la seva carrera ("Busquen, busquen, l 'home més ric, l 'home més ric, per treure ' n profit"), i els punys alçats de 'Brigadistes internacionals', un altre dels seus èxits immortals i un dels pocs moment en què el Xèriff va deixar-se anar amb els parlaments. I és que tot i ser una banda autodefinida com a antiracista i antifeixista, el ritme ha estat prioritari davant del discurs.

Allunyats del pamflet, gràcies a Dé u, i de la música estrictament política, els Calypso han estat homes de festa i acció, segurament perquè el compromís és tan inherent que no necessiten grans paraules. Només amb la posada en escena –ja sigui solidaritzant-se amb els refugiats o contra el futbol modern–, l'amor per la música negra i algunes cançons en tenen prou. Divendres, quan anaven acabant les 22 cançons del concert, en van sonar algunes, d'aquestes, com la molt celebrada 'Pardalets' ('reggae' contra la destrucció mediambiental), ' Toxic' ( ska de nova onada que denuncia la revolució tecnològica) o 'Se'ns pixen', que apunta a la classe política i amb la qual van acomiadar-se divendres, adeu previ al clímax final.

Vitals per a la música catalana
"Sense ells seria impossible entendre l'escena de música jamaicana de casa nostra, i molts de nosaltres ves a saber on seríem". Aquestes paraules de Genís Bou ('alma mater' de The Gramophone Allstars), escrites a les xarxes socials un parell d'hores abans del concert, donen una idea de la importància que han tingut en la música catalana. És incalculable: sense Dr. Calypso no existiria l'escena ska nacional tal com la coneixem (els mateixos Gramophone, Soweto, The Penguins) ni els grups de mestissatge de masses – Txarango, La Pegatina– sonarien com ho fan. És gràcies a ells que vam acostumar-nos a veure bandes en format d'orquestra fora dels circuits de festa major: ells van adornar-ho tot amb secció de vents i dos cantants.



Com ja hem apuntat al principi d'aquesta crònica, el seu eclecticisme, melomania i riquesa musical són un dels seus grans triomfs, així que només podien acabar els seus 30 anys de carrera amb uns apoteòsics i variats bisos finals: una excelsa versió del ' northern soul' 'Memphis train' de Rufus Thomas, una altra del clàssic disco 'Born to be alive' de Patrick Hernandez, i les que segurament són les seves dues cançons més populars, la seminal 'Pole m an' i ' Plan 10 ', el tema instrumental local més ballat a Catalunya els últims vint anys. Després de dues hores d'una calor infernal, emocions a flor de pell i ball incansable, el Xèriff va acomiadar-se sense focs d'artifici: "Ja ens trobarem pels puestos". Ho farem, i amb reverències.