“Era un somni que ni gosàvem tenir”

Els RCR celebren el premi amb música electrònica mentre atenen mitjans de tot el món

L’antiga foneria Barberí del carrer Fontanella d’Olot, situada a tocar del Fluvià, és plena de gent que balla en la foscor al compàs de la música electrònica. Són les sis de la tarda i ja fa dues hores que s’ha fet públic el premi Pritzker per a l’estudi RCR, però si no fos per l’anar i venir de càmeres i periodistes que persegueixen els tres guardonats, l’ambient en aquest estudi de sostres altíssims semblaria més propi d’una festa desfasada que de la celebració del guardó que està considerat com el Nobel de l’arquitectura. “No hem tingut temps de pensar què farem per celebrar-ho”, assegura Ramon Vilalta, encara perplex pel premi, malgrat que ja fa més de quinze dies que la seva dona, Carme Pigem, va rebre la trucada en què li comunicaven que ells dos i Rafael Aranda rebrien el prestigiós reconeixement el 20 de maig al Palau Akasaka de Tòquio. “Tots tres estàvem treballant al voltant de la nostra taula i quan em va sonar el mòbil vaig sortir un moment. En tornar i dir-los el que m’acabaven de comunicar vam viure un moment molt especial”, recorda Pigem. “No ens ho esperàvem i va ser molt emocionant”, intervé Aranda. “Era un somni que ni gosàvem tenir”, afegeix. “Ara toca gaudir del moment, que és excepcional”, diu Vilalta.

Salt a la internacionalització

La presència a Olot de nombrosos mitjans estrangers, com The New York Times, Le Monde i el Financial Times, corrobora que els tres fundadors de RCR han fet un enorme pas endavant en una carrera que, segons Pigem, potser va fer el salt a la internacionalització quan van guanyar, el 2006, el concurs per fer el Museu Pierre Soulages. “No ens hi vam presentar perquè penséssim anar a fer projectes a fora, sinó perquè aquest pintor francès ens interessava i vam veure que era una oportunitat molt bonica. Van pesar més l’esperit i les ganes que la intenció de ser més reconeguts”, insisteix Pigem. Des de llavors, les sortides a l’exterior han sigut habituals, com ho demostren, per exemple, l’edifici d’habitatges que han acabat recentment a Dubai i la mediateca que d’aquí una setmana inauguraran a Gant (Bèlgica). “També és fruit d’un concurs i estem molt contents de com ha quedat”, explica Aranda.

“Veurem què passa després d’aquest reconeixement, però no tenim cap intenció que això ens canviï”, apunta Pigem abans d’expressar un desig: “Ens agradaria que aquest premi ens permetés treballar amb més qualitat, temps i dedicació”. El que és segur és que a partir d’ara seran més observats que mai. “Tindrem moltes més mirades a sobre nostre, però sempre hem seguit el nostre camí i esperem seguir-ho fent”, diu Vilalta.

Un revulsiu per al sector

Més enllà de l’impacte del guardó en la seva trajectòria, desitgen que també tingui efectes beneficiosos per al conjunt del sector: “El problema recent ha sigut la crisi -afegeix Vilalta-, però aquí s’ha treballat a alt nivell i tant de bo això exerceixi de revulsiu per donar pas a alguna cosa com el que es va produir en el món de la gastronomia espanyola”. Després d’estudiar tots tres a l’Escola Superior d’Arquitectura Tècnica del Vallès, a Sant Cugat, els professors es van sorprendre que volguessin tornar a Olot. “Ens van dir si ho havíem pensat bé, perquè la tradició era establir-se en una gran ciutat com Barcelona i anar-se’n a grans despatxos”, relata Vilalta. Per als RCR, la capital de la Garrotxa ha sigut “un aprenentatge sobre paisatge i naturalesa que es basa a entendre els dos conceptes i portar aquest coneixement a cada lloc en el qual un treballa”. “Si anem al desert intentem comprendre-ho”, expliquen. Tots tres admeten que han triat un camí molt personal, apartat dels corrents més fressats. “Hem sigut molt genuïns i hem intentat treballar amb sinceritat i honestedat de la manera que ens semblava millor”, reflexiona Pigem. “Ens agrada pensar que intentem fer espais que tinguin ànima”, comenta Aranda.

“Una vegada un crític va dir que som com un grup de jazz i ens agrada entendre-ho així. Un comença i l’altre ho reprèn; l’altre ho agafa i l’altre ho deixa. Portem 30 anys junts i podríem dir que ara les estrelles s’han alineat”, explica Aranda mentre continua sonant la música electrònica. “És cosa dels treballadors del despatx, nosaltres no hi tenim res a veure -s’excusa Pigem-, però potser sí que és una mostra que fem les coses diferent”. Afables i pròxims, els tres fundadors de RCR continuen atenent mitjans en un despatx atapeït de papers i plànols a les taules i de llibres fins al sostre. És el mateix espai en què anys enrere van fondre el santcrist del Tibidabo i les campanes de la catedral de Barcelona.