El color dels somnis de Joan Miró il·lumina París

ParísParís l’esperava amb candeletes. Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) torna a la capital francesa de la mà del seu amic Jean-Louis Prat, comissari de l’esclatant retrospectiva que el Grand Palais dedica al “gran mestre català”. Prat s’hi refereix també com “un referent indispensable per a l’art modern i contemporani”. La mostra, que es pot visitar des d’avui fins al 4 de febrer, reuneix gairebé 150 obres destacades de l’artista, entre pintures, escultures, dibuixos, ceràmiques i llibres il·lustrats. La Fundació Miró de Barcelona i la de Mallorca, la Calder de Nova York i la Tate Modern de Londres són algunes de les institucions internacionals que, juntament amb col·leccions particulars, han prestat les obres al Grand Palais de París.

L’univers de Miró, sembrat d’estels de metamorfosis poètiques, torna a aquest palau de talla monumental 44 anys després que Jean Leymarie i Jacques Dupin hi organitzessin la primera gran retrospectiva de Miró a París. Si bé Mont-roig del Camp -on el pintor estiuejava cada any en contacte amb la natura-és indubtablement la seva font d’inspiració, la capital francesa representa el seu (primer) trampolí, però també un moment decisiu en la seva vida i obra. “París té una enorme importància per a mi”, confessava Miró en una de les entrevistes que recull el documental Films et interviews, de Clovis Prévost, realitzat entre el 1971 i el 1974, i del qual es pot veure un extracte a l’exposició.

“La Rue Blomet [on va viure Miró] és capital en els meus somnis i en la meva vida. És en aquell moment, exactament al número 45 de la Rue Blomet, que tenia de veí André Masson i que vaig freqüentar tots els poetes, [i això] em va obrir noves portes”, explicava Miró. Paul Éluard, Michel Leiris, Tristan Tzara, Robert Desnos i André Breton són alguns dels artistes que va freqüentar el pintor. És llavors que Miró va adonar-se que “les paraules que inventen aquests poetes poden servir-li com a punt de suport per descobrir un altre món”, precisa Prat, més enllà de la recerca plàstica. Miró, però, volia conservar la seva llibertat artística: “De la mateixa manera que s’ha encasellat Picasso entre els cubistes, m’han enganxat l’etiqueta de surrealista. Però, abans que res i sobretot, vull mantenir la meva independència rigorosa, absoluta, total”.

Precisament de l’època surrealista de Miró el visitant podrà veure Peinture-poème (Photo: ceci est la couleur de mes rêves). Feta a Mont-roig del Camp l’estiu del 1925, aquesta obra dona el tret de sortida a una sèrie de quadres relacionats amb el somni que Miró crearà fins al 1928. “Quan estic despert, sempre somio. Però no quan dormo”, va assegurar en alguna ocasió. D’una simplicitat aclaparadora, en aquesta pintura-poema Miró va cal·ligrafiar la paraula photo a dalt del quadre, mentre que a la part inferior hi va pintar una taca blava, acompanyada de la inscripció-manifest: “Aquest és el color dels meus somnis”.

La realitat que es veu ja no és el model de Miró com ho havia sigut anys abans. El pintor deixa enrere el fauvisme -del qual agafarà el valor expressiu del color-, el cubisme i les pintures detallistes com La masia, que també es pot veure a la retrospectiva, considerada com una de les seves primeres obres mestres. Entre el 1921 i el 1922 Miró va pintar la masia de Mont-roig del Camp, aïllant figures i objectes perquè es poguessin contemplar de manera individual amb les seves qualitats pròpies. Per a Miró, una fulla d’herba era tan important com una muntanya.

Realitat i fantasia

D’aquesta primera època en què els elements de la realitat es transformen en un sistema de signes també hi ha la sèrie de quadres Cap de pagès català (1925). Miró simplificarà cada vegada més aquest personatge fins al punt que acabarà sent al·lusiu. En la seva última versió, la cara del pagès queda reduïda a dues línies perpendiculars i és gràcies a la barretina que es pot reconèixer. Més endavant, aquesta lligadura de llana es convertirà en només un punt vermell. Amb l’auge dels feixismes, l’artista va fer una sèrie d’obres als anys 30 que ell mateix va anomenar “pintures salvatges”, poblades de cares monstruoses que fan ganyotes. Miró va canviar llavors els colors purs pels clarobscurs i la seva obra va tornar a metamorfosar-se. De fet, la retrospectiva no és res més que una demostració d’aquesta fita en la trajectòria del pintor, la de renovar-se incessantment.

Per a Prat, l’obra de Miró no és ni abstracta ni figurativa, sinó que juga amb la juxtaposició entre el real i l’irreal. La passió per la realitat, però també per una part de la fantasia. L’artista inventa un món poètic, desconegut fins llavors en la pintura del segle XX, amb un llenguatge completament nou que no pararà de fer créixer. Amb la sèrie Constel·lacions, per exemple, elabora un nou llenguatge pictogràfic entre el 1939 i el 1941 que determinarà la seva obra a partir de llavors.

El gest meticulosament precís

La retrospectiva també destaca la faceta de ceramista de Miró. Gràcies al seu amic Josep Llorens i Artigas aprendrà la tècnica que, segons Prat, permetrà al seu geni trobar l’expressió més plena. Les últimes sales de l’exposició estan dedicades als últims 25 anys de la creació artística de Miró, que va anar cultivant al seu taller de Mallorca i que ell mateix compara amb un hort. El visitant podrà remarcar que el format dels quadres augmenta a mesura que el recorregut de l’exposició avança, però “el gest continua sent meticulosament precís”, explica el comissari.

Blau I, Blau II i Blau III són les primeres obres de gran format que realitza al taller mallorquí i que el Grand Palais exposa íntimament en una sala reservada a aquest tríptic de pintures. “Vaig trigar molt a fer-les. No pas a pintar-les, sinó a meditar-les. Em va caldre un esforç enorme, una tensió interior molt gran”, va confessar Miró a la periodista Rosamond Bernier als anys 60. Les tres pintures estan dominades pel blau, el color dels somnis de Miró i amb el qual també ha fet somiar molts altres per haver-lo pintat d’aquesta manera.