El sonat debut de Kent Nagano al davant de l’OBC

OBC | L'Auditori

9 de març

No és amb puntuals direccions d’estrelles mediàtiques que s’arreglarà la situació de l’OBC ni pujarà el seu nivell de qualitat. El que cal és treballar més a fons secció per secció, contractar més gent que formin plantilla i no recórrer tant a bons professionals per reforçar programes exigents com el del cap de setmana. Tot això, és clar, deixant de banda que estrelles com Kent Nagano, que actuava per primera vegada davant de l’orquestra, treballen poc en aquestes situacions, perquè la feina de debò l’acostuma a preparar un assistent. Tanmateix, seria insensat i de desagraïts no reconèixer que el programa del cap de setmana era esplèndid i que les coses van anar prou bé.

Els resultats van ser sensacionals en una 'Consagració de la primavera' (en la versió revisada pel propi Stravinski el 1947) feridora, contundent, ben musculada i de gran efecte dramàtic, però sense falsos ni gratuïts efectismes, com escau a un director intel·ligent que s’encara a una de les obres més monumentals del segle XX. Les dues entrades en fals marcades per Nagano no van tenir més importància i els resultats van ser espectaculars, gràcies a una OBC lliurada a la causa. Nagano, a més, va plantejar bé el sentit narratiu de la peça, amb tota la seva ritualitat i força tel·lúriques.

A la primera part, els músics de l’orquestra ja havien mostrat el potencial davant de propostes motivadores quan van obrir el programa amb 'Jeux: poème dansé' de Debussy, peça de grans dificultats i que demana un treball d’orfebreria que les seccions de l’orquestra van oferir sense problemes. La mateixa primera part que acabava amb l’intranscendent cinquè concert per a piano, 'Egipci', de Saint-Saëns –no hi havia res millor per oferir? va ser proposta del solista?– a mans d’un inspiradíssim Jean-Yves Thibaudet. El pianista francès va saber traduir bé les línies clàssiques de la peça, amb sensibilitat, domini tècnic i sentit discursiu. Bona feina.