Luna Montechio: “Als ancians i als infants els portaven directament als forns crematoris”

La mare, el pare i els sis germans de la Luna Montecchio van morir a l’Holocaust. Ella, que ara té 93anys, va ser l’única supervivent de la família

La mare, el pare i els sis germans de la Luna Montecchio van morir a l’Holocaust. Ella, que ara té 93anys, va ser l’única supervivent de la família. Nascuda al barri Santa Sofia de Salònica, a Grècia, els seus ancestres van ser expulsats d’Espanya a finals del segle XV i van viure a Itàlia abans d’establir-se definitivament a l’esmentada ciutat grega, on hi havia una important comunitat sefardita.

Els alemanys la van detenir l’agost del 1943, quan tenia 17 anys, i la van enviar al camp d’Auschwitz-Birkenau “amb el primer grup transportat en tren”. Al seu braç encara conserva el número 39.143 que li van tatuar a l’entrar al camp d’extermini. “Primer em van gravar el número i immediatament van començar els problemes”, recorda l’anciana.

La Luna té un munt de nets i besnets. El seu marit va morir fa set anys. Actualment viu amb la seva filla Haya i altres membres de la família en un petit apartament a Bat Yam, un suburbi de Tel Aviv on es desenvolupa una de les últimes novel·lesd’Amos Oz, Oto ha yam ( El mateix mar ). És el barri més modest de l’àrea metropolitana. La Luna lamenta que, amb l’ajuda que rep mensualment de l’estat, no aconsegueix arribar dignament a final de mes. Els seus fills i nets també són treballadors amb salaris ajustats que han de lluitar diàriament amb els preus del supermercat. “La setmana passada el metge em va receptar un altre medicament, però el dolor de cames no desapareix”, comenta també aquesta supervivent, que camina amb dificultat.

Què recorda de la seva arribada al camp d’Auschwitz-Birkenau?

Quan vam arribar a Birkenau ens van fer baixar del tren i ens van separar. A la nostra família també ens van separar. Als joves ens van enviar a un lloc i als grans a un altre. Als ancians i als infants els duien directament als forns crematoris, on els traslladaven en camions. Mai els vam tornar a veure. Als joves ens separaven de la resta perquè treballéssim. Al tren, un alemany ens assegurava que aviat podríem menjar, que tindríem de tot, que tindríem una casa a Polònia i que podríem treballar i no ens faltaria res. Jo li preguntava al meu pare: “On ens estan portant?” I ell em contestava: “No et preocupis, que tot s’arreglarà aviat”. Però no va ser així. Al tren, inconscients del que passaria, cantàvem cançons en ladí.

¿I llavors què va passar després de la separació?

A l’arribar ens van treure els vestits i ens vam quedar despullats fins que ens van donar la roba del camp. A mi em van destinar al barracó 13 i aviat vaig començar a treballar. Els vigilants ens donaven cops forts amb qualsevol pretext. També hi havia guardes jueus, guardes bruts, que ens donaven cops, eren sàdics. Al principi ens donaven feines dures, com construir camins o enderrocar edificis, i treballàvem fora del camp. Els grecs ho passàvem pitjor que els asquenazites perquè ells almenys entenien l’alemany, però nosaltres no i per això ens pegaven.

Quant de temps va passar fent aquesta feina?

No gaire. Després em van ordenar que m’encarregués de la roba dels que arribaven. Trobaves diners i tota mena d’objectes entre la roba, però tot allò no et servia de res perquè els diners no tenien cap valor al camp. En cada transport que arribava trobaves coses, diners sobretot. Després vaig començar a treballar en un lloc cobert que es coneixia amb el nom de Canadà. Al matí anaven caminant en files de cinc fins a Canadà i a la tarda tornàvem a Birkenau. Ens vigilaven amb gossos que ens feien molta por. Hi havia alguns soldats alemanys que eren persones normals, eren joves, no eren dolents. Però cada dia hi havia vigilants nous amb gossos terribles.

D’on procedien les internes que treballaven a Canadà?

Totes érem jueves joves de Salònica. O sigui, totes érem gregues. A més de Canadà, hi havia un altre lloc què es deia Unió, on es fabricaven armes, i allà només hi havia dones gregues també, com a Canadà. Eren dos llocs reservats per a les dones gregues. Hi havia també lagers (camps) per als homes, però estaven separats de nosaltres, no podíem coincidir amb ells.

Quina rutina teníeu al camp?

Jo treballava a Auschwitz i dormia a Birkenau. Havíem d’anar i tornar cada dia a peu i hi havia una certa distància. Una vegada un guarda sàdic em va donar una puntada de peu al cul, no recordo per quin motiu. Em va fer molt mal. Jo tenia molta por i em vaig fer pipí a sobre, però això no va ser un problema perquè, per sort, portava roba per canviar-me. Les dones que treballàvem a Canadà i Unió teníem una roba especial, diferent dels que treballaven fora. Els presoners que treballaven fora morien sovint de malalties causades pel fred, però nosaltres no. Teníem prou menjar i vivíem com àngels en comparació amb els que havien d’anar a l’exterior.

Quan va abandonar Auschwitz-Birkenau?

Els anglesos ens van alliberar. Els alemanys, que veien que estaven perdent, ens van enviar a peu al camp de Bergen-Belsen. Alguns presoners van morir fent el camí. Quan érem a Bergen-Belsen, els alemanys van desaparèixer i els anglesos ens van alliberar. Ens van donar paquets amb menjar i altres coses. Hi havia molts presoners, molts, i alguns van morir tot just després de menjar.

Va tornar a Salònica?

A Bergen-Belsen vaig conèixer el meu marit. Era presoner en aquest camp. La gent buscava les seves famílies. En canvi, ell es va quedar sol, igual que jo. Un dia em va dir: “Tu estàs sola, jo també estic sol. ¿Vols casar-te amb mi?” I així va ser: vam anar a Atenes i ens vam casar. No vaig tornar a Salònica. Vam venir directament aquí, a Israel, en un vaixell il·legal. En aquella època, molts jueus es van casar amb no jueus. Dues amigues meves es van casar amb francesos no jueus. Hi va haver casos de noies que es van casar amb francesos i anglesos, i després van aparèixer els seus marits, que no havien mort a l’Holocaust. Jo volia anar a Salònica per veure si algú de la meva família havia sobreviscut, però el meu marit em va convèncer de no fer-ho, perquè si a ell el localitzaven a Salònica s’hauria d’incorporar a l’exèrcit grec, així que ens vam establir a Israel.