Tarantel·les i hip-hop per estimar el món

Lió (frança)Més que ballarins i música antiga, divendres semblava que el públic del festival Les Nuits de Fourvière estigués esperant un grup de rock. Centenars de persones s’arremolinaven a les grades del Grand Théâtre de Lió, a França, i feien palesa la seva impaciència amb xiulets i aplaudiments propis dels fans més apassionats. L’entusiasme no es va apagar durant l’estrena de Folia, l’espectacle creat i dirigit pel coreògraf francès Mourad Merzouki que el 17 d’agost clourà la 32a edició del Festival Castell de Peralada.

Després de fusionar dansa i tecnologia en el seu últim muntatge, Píxel, el coreògraf escala amb Folia un repte ambiciós. L’artista crea una simbiosi escènica formada per tarantel·les barroques que interpreten 17 ballarins de hip-hop, dansa clàssica i contemporània. “És la primera vegada que treballo amb una cantant lírica i un grup de música antiga”, explica Merzouki, que s’ha aliat amb els músics de Le Concert de l’Hostel Dieu -dirigits per Franck-Emmanuel Comte- i la soprano Heather Newhouse.

Ja d’entrada, Folia erradica qualsevol barrera visible o invisible que pugui segregar els intèrprets a l’escenari. Músics i ballarins s’entrellacen en un univers de planetes erràtics i astres lluminosos en un viatge que recorre països i segles d’història a través dels moviments. Si bé a simple vista barroc i hip-hop semblen dos gèneres als antípodes, tots dos tenen elements comuns que Merzouki ha xuclat per confegir la peça. “Tant l’una com l’altra són músiques pensades per ballar, que avancen a partir de ritmes en bucle i transpiren moviment”, assenyala el coreògraf, que defensa aferrissadament “la transversalitat d’estils i de tècniques per fer eclosionar els gèneres” malgrat que “a França hi ha una forta tendència a categoritzar-ho tot”.

Mentre el clavicèmbal i els violins saltironegen pels ritmes endimoniats de les cançons populars, els ballarins de Folia fan malabarismes amb un planeta Terra que cada cop demana més rapidesa i agilitat. Merzouki expressa així “la bogeria dels éssers humans davant el món que ens envolta”, tot i que defuig la idea d’un únic missatge rere l’espectacle i obre la porta perquè cadascú n’extregui les seves impressions. Amb imatges oníriques carregades de força, el coreògraf espera “que cada espectador es construeixi la seva història” en sortir del teatre.

Malgrat això, Folia destil·la una joia innegable que Merzouki ha col·locat sobretot al final del muntatge amb la intenció de combatre les esquerdes de la societat francesa. “Els últims anys França ha transmès una aparença de país trencat -reflexiona Merzouki-. Vaig néixer a Lió, però els meus pares són algerians i el meu cognom ha fet que les coses siguin dures per a mi, sobretot últimament. És cert que hi ha un traç positiu a la peça: a França la joventut té moltes coses a dir i a compartir”.