Un tast del nou Rufus Wainwright

BarcelonaThe Cure van acaparar les hores centrals de la segona jornada del Primavera Sound al Fòrum, però abans que Robert Smith comencés la seva marató hi van passar altres coses. Per exemple, Rufus Wainwright va defensar el repertori del nou àlbum 'Out of the game' acompanyat d'una potent banda amb Teddy Thompson exercint de mà dreta del canandenc. Wainwright va aparèixer deixant clar que havia vingut a parlar del nou disc. Va interpretar 'Candles' 'a cappella' i de seguida va buscar la complicitat del públic saludant, xerrant i repartint somriures.

Les prestacions de la banda van ser espectaculars. Dues coristes i un saxofonista van aportar la profunditat soul. Com ja és habitual, Rufus va homenatjar els seus pares, Kate McGarrigle i Loudon Wainwright, amb un parell de versions i també va tenir un moment de record per a Levon Helm, a la memòria del qual va dedicar 'The one you love'. Rufus, sobrat de carisma, va acabar el concert quan tot just feia una hora que havia pujat a l'escenari i quan millor estava funcionant. Va ser un tast del nou Rufus, i un bon reclam per a futurs concerts fora de festivals.

Concerts especials a l'Auditori

Els primers acords de la tarda de divendres van sonar a l'Auditori del Fòrum, on el britànic Nick Garrie va reivindicar l'estatus de petita obra mestra del disc 'The nightmare of J.B. Stanislas', enregistrar el 1969. Garrie va optar per una aproximació que va respectar l'essència de l'original, amb una secció de corda que puntualment va reproduir alguns arranjaments d'aquella joia de folk-pop orquestral. Va ser especial, com tot el que va passar a l'Auditori, que es va omplir durant la primera de les dues actuacions de Jeff Magnum (dissabte repeteix) reivindicant el cançoner de Neutral Milk Hotel.

O com el gran concert de Marianne Faithfull. La cantant britànica, amb bones facultats vocals, va actuar amb una banda molt solvent. Va començar un pèl incomodada pels fotògrafs, perquè, com va dir, no li agrada ser l'objectiu de les càmeres. Va agrair que els fotògrafs acabessin la seva feina i llavors va tirar pel dret: va cantar peces de The Decemberists i Bob Dylan, i la magnífica 'Crazy love' que va escriure amb Nick Cave. Òbviament, va recordar l'univers Rolling Stones amb 'As tears go by' i va tocar el cel amb 'Tower of song' de Leonard Cohen. L'últim concert de l'Auditori va ser l'homenatge al disc 'Thrid/Sister lovers' de Big Star. Jody Stephens, bateria de Big Star, es va envoltar d'amics i convidats sorpresa com Jeff Tweedy (Wilco).

Sota el sol

A l'aire lliure, la tarda va començar a l'escenari Ray-Ban amb el grup barceloní Cuchillo, que acaben de publicar el disc 'Encanto'. Els va costar posar-se en situació per culpa del sol i la calor, però cap a la meitat de l'actuació tot va anar millor, amb el saxo impulsant el seu pop d'estructures lliures. Els nord-americans Other Lives van ser una de les sorpreses de la tarda. Van obrir l'escenari San Miguel amb un folk tèrbol i psicodèlic. Com també passa en el disc 'Tamer animals', van posicionar-se en algun punt entre Fleet Foxes i els primers Mercury Rev, allà on resulta coherent que sonin violoncels, violins, trompetes, guitarres i atmosferes electròniques.

Novament a l'escenari Ray-Ban, tocava cita amb uns il·lustres 'outsiders' del 'postpunk' dels 80: els Chameleons de Mark Burgess. Altres grups de la seva època han rebut la recompensa del reconeixement per part de les noves generacions, i els de Manchester no volen ser menys. Si més no, van oferir un concert sòlid i molt digne.

Afrocubism era una de les peculiaritats del cartell d'aquesta edició del festival. El projecte d'Elíades Ochoa i Toumani Diabaté, la connexió entre el so cubà i els ritmes de Malí, va aconseguir omplir l'escenari d'un públic amb ganes de ballar mentre feien temps per anar a veure The Cure. Una altra de les singularitats del Primavera Sound 2012 era la presència de grups de 'metal' a l'escenari Vice. Robert Smith encara tocaven quan els noruecs Mayhem van començar a subministrar dosis de 'black metal' amb lleugers tocs de 'death metal'. La posada en escena va ser espectacular: caps de porc penjats del sostres, pals de fusta i espelmes amb una flama infernal. Tan infernal com l'afinació de les guitarres una de les característiques essencials del 'black metal'.