A la taula  Amb Picasso

ART

A la taula Amb Picasso

El museu de l’artista mostra el seu univers culinari a través de les 180 obres de ‘La cuina de Picasso’

A la taula Amb Picasso

1.850 anguiles fumades (per 4.625 francs), 30 dies de llet fresca i 30 dies de 4 ous, moltes ampolles d’aigua Evian, cervesa, vi... El cistell de la compra de Picasso estava ple de productes frescos, propis de la dieta Mediterrània: molta verdura, fruita, carn, mel, formatge, olives, mantega, llimones i pa diari. Era frugal a l’hora de menjar -tampoc no cuinava- i, en canvi, generós com a amfitrió. Només es permetia alguna llaminadura (formatge, pastís, xocolata) i, de tant en tant, algun plat guisat de la seva Espanya natal. El que menjava l’artista és el que trobarem després als seus quadres: el menjar és una constant al llarg de tota l’obra de Picasso. Hi és tan present que gairebé és un repte inabastable reunir-la tota.

Tot i així, el Museu Picasso de Barcelona ha assumit el repte de traçar un relat inèdit sobre La cuina de Picasso en una exposició monogràfica que reuneix 180 obres de l’artista. Hi ha peces de totes les èpoques i tècniques: des de bodegons cubistes com el pollastre d’ El restaurant (1914) fins a escultures de ferro com Cap de dona (1929-1930), feta amb dos coladors, gravats i litografies com El llamàntol (1949) o els plats de ceràmica on col·loca uns ous ferrats i una botifarra (1951). Fins i tot hi ha els rebuts de cal carnisser o de l’adroguer, fruit de la cessió del Museu Picasso de París, que juntament amb el de Màlaga, el Pompidou, el MNAC, el Reina Sofia i col·leccions privades com la de Bertrand Ruiz-Picasso estan entre la trentena de prestadors que han alimentat la mostra. L’exposició estarà oberta fins al 30 de setembre i no té prevista cap itinerància.

Un recorregut poètic digerible

“La cuina de Picasso no és una exposició sobre la presència d’aliments en les obres de Picasso sinó una metàfora davant la creació, aquest art de barreja, de joc combinatori”, afirma la cocomissària de la mostra Androula Michael, juntament amb el director del museu, Emmanuel Guigon, i la conservadora del Picasso, Claustre Rafart. A més de referir-se a la “metamorfosi” de la creació, el títol vol remetre al fet que per a Picasso “la cuina també era un espai de record i de memòria”, afegeix Michael. De fet, l’exposició comença amb dues petites pintures figuratives del 1897 de la cuina que l’artista tenia a Màlaga i s’acaba amb la gran grisalla cubista de La cuina (1948).

“La cuina de Picasso neix al mateix temps que neix el Picasso artista i dura tota la seva vida. En aquesta primera època crea un mostrari que anirà repetint i incrementant al llarg de la seva vida”, explica Claustre Rafart, que troba l’origen d’aquest univers en la seva època estudiantil i en lectures com El Quixot, Lope de Vega i Quevedo. La cuina apareix de tres maneres, en la seva obra: des de l’experiència quotidiana amb l’espai on es cuina, i per extensió als cafès i restaurants; a través dels estris de cuina; i finalment, des dels aliments, vius o morts. De fet, Michael parla de “natures vives, no natures mortes” quan observa els bodegons del geni malagueny per com semblen de fresques i vívides. Guigon defensa l’interès d’un “relat poètic” per sobre “d’una acumulació indigesta d’aliments i cuines”.

La mostra s’estructura alhora conceptualment i cronològicament. Comença amb la cuina catalana d’Els Quatre Gats, per al qual Picasso havia fet alguns cartells del plat del dia, i per la primera gran Natura morta (1901) i El restaurant (1901), dos temes que seran constants. Però on el menjar assoleix el protagonisme és en dues etapes posteriors: l’època cubista i l’època de guerra. A les mans de Picasso, un gènere menor com la natura morta pren rellevància: d’aquesta manera la vida quotidiana arrela en la seva obra i alhora ell treu les peces de la intimitat i les col·loca a l’espai públic, com els pernils i pollastres d’ El restaurant (1914) i la famosa Sípia (1914), pintures retallades amb les quals aplica la tècnica del collage a la tela. Guigon destaca la petita escultura del Got d’absenta (1914) entre la resta de gots picassians desconstruïts. De fet, hi ha tot un breu àmbit dedicat als estris de cuina que converteix en bricolatge escultòric.

En l’època de penúria de la Guerra Civil pinta el que té a tocar. Apareixen les vanitas, on l’opulència gastronòmica perd el sentit davant la mort. On no arriba la magra realitat hi arriba la imaginació: Picasso també juga amb cireres i llimones acolorides, flors i peixos, i apareix El nen amb llagosta (1941). Aquí es poden veure juntes les dues versions d’ El bufet de Le Catalan (1943), un restaurant de París regentat per un català i lloc habitual on menjava l’artista. En aquella època als seus escrits també utilitza els aliments com a metàfora del seu sentiment de rebuig a la Guerra Civil: “Parla de menjar merda i de sopa d’orina”, explica Claustre Rafart.

L’alegria torna a la mostra gràcies als fruits de mar i les verdures refulgents, el plein air verdós i gegant de Déjeuner sur l’herbe segons Manet (1960), els estampats experimentals i els aliments sobre els plats de ceràmica que va coure des del 1947. La fotografia escurant una espina de llenguado a les fotografies de David Douglas Duncan al costat del plat on el peix està imprès al fang (1957) és molt reveladora.

L’exposició també passa per l’obra de teatre El desig atrapat per la cua, del 1940 (on la manca d’aliments es vincula amb l’erotisme), i ofereix pinzellades de l’obra poètica de Picasso, que l’any que ve serà objecte d’una mostra, segons va avançar Guigon. “Per exemple, en aquesta natura morta hi he posat un manat de porros, no? Doncs vull que a la tela se senti l’olor de porro”, diu un dels textos de l’artista, en una exposició que fa olor de cuina de mercat.

La “resposta” a Picasso de Ferran Adrià

Emmanuel Guigon parafraseja Heràclit quan presenta Ferran Adrià dient: “Els genis són a la cuina”. Perquè La cuina de Picasso té un epíleg, una sala dedicada a la cuina creativa de Ferran Adrià, a l’“ art culinaire ”, en diu ell. L’equip d’El Bulli ha fet vuit exposicions internacionals en els últims cinc anys. Al Picasso el resultat és una mostra, comissariada per Emmanuel Guigon, més conceptual que divulgativa (hi ha estris, fotografies, dibuixos del cuiner, llibres d’El Bulli i projeccions). Adrià diu que “vol respondre a Picasso” sobre què és la cuina. El cuiner, que va participar a la Documenta de Kassel, avui es riu de la polèmica que va aixecar el fet que la cuina es considerés art i diu que si als avantguardistes no els va interessar la cuina creativa és perquè no existia: la cuina només era una reproducció d’un corpus gastronòmic. Per ell, la seva minestra de verdures del 1994 és com Les senyoretes del carrer d’Avinyó, i la mousse de fum (1997), el Blanc sobre blanc de Malévitx. “Jo ja em podria haver retirat, però després em vaig adonar que buscava tot el que hi havia entremig”.

Més continguts de