Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

El teatre català conquista Madrid

Grans produccions catalanes triomfen en sales madrilenyes i reactiven les temporades per l’Estat

Lluís Homar viu durant set setmanes en un apartament a Lavapiés, prop del Teatro Valle-Inclán. Aquests dies és madrileny per partida doble: actua cada vespre en aquest teatre a l’adaptació de Las brujas de Salem però a la vegada també dirigeix virtualment Las bodas de Fígaro al Teatro de la Comedia. Són dues de les grans produccions catalanes que aquest mes comparteixen cartellera a la capital de l’Estat i que estan tenint un èxit clamorós, amb entrades exhaurides. Però n’hi ha més: s’hi han de sumar Panorama desde el puente als Teatros del Canal, Mujer no reeducable al Teatro Español, In memoriam. La quinta del biberón al María Guerrero i Himmelweg, camino del cielo al Fernán Gómez.

En total, sis produccions d’envergadura -tres del Teatre Lliure, dues del Teatre Romea i una de la Sala Atrium- que després d’estrenar-se a Barcelona fan temporada en sales públiques i privades de prestigi de Madrid, sempre en versió castellana. I a això encara caldria afegir-hi l’espectacle de dansa dels Brodas Bros i textos d’autoria catalana però producció madrilenya com les comèdies long-runner Burundanga , El test i El crédito.

Aquesta exportació teatral a Madrid és excepcional, després d’anys en què la crisi havia minimitzat les gires per l’Estat i havia tallat la possibilitat de fer temporada a les dues ciutats. “Estàvem en precari i prou feina teníem per mantenir les nostres programacions”, recorda el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual. Per a ell, la situació actual suposa el retorn a la normalitat: “No és nou. La porositat des del punt de vista professional, en teatre i cinema, ha sigut sempre molt gran”. Però en certa manera això també s’hauria d’agrair a la crisi, perquè ha fet que els teatres s’esforcin a buscar coproductors de l’altra capital. Un espectacle amb quinze actors com Les bruixes de Salem no s’hauria pogut aixecar si no fos amb la col·laboració del festival Grec, el Teatre Romea i el Centro Dramático Nacional (CDN).

L’èxit del teatre català s’explica perquè manté l’aura de ser un teatre rigorós, genuí i compromès. Tot i que les gires del Teatre Lliure van començar a finals dels 70, a principis dels 90 van causar un gran impacte Las bodas de Fígaro de Fabià Puigserver que precisament Homar ara torna a muntar. “Actuàvem per primera vegada en castellà i el públic que fins llavors no s’hi havia sentit convidat ens va conèixer amb un espectacle molt representatiu”, recorda Homar, que aleshores interpretava Fígaro. “ El teatre català té un nivell d’exigència i qualitat grans. Tenim un llenguatge que no és exactament el mateix que a Madrid, cosa que passa en totes les col·lectivitats, i la nostra poètica l’agraeixen molt i s’hi senten reconfortats”, diu Pasqual. “Et tracten molt bé. És un públic boníssim, potser més donat a expressar les seves emocions”, afirma Homar, sense ànim de fer comparacions odioses. Quan els productors madrilenys miren cap a Barcelona “busquen productes d’una categoria no comercial, coses més complicades”, assegura Jordi González, cap de continguts de Focus, que a Madrid se sent “com a casa”.

Un mercat a cop de pont aeri

Sobretot per als actors, fer temporada a Madrid és un al·licient perquè suposa obrir-se a nous públics, fins i tot a caçadors de talents: “ Aquí la indústria audiovisual és molt més activa i els directors de càsting van al teatre. Evidentment, hi ha l’oportunitat que es fixin en tu i encaixis en un projecte”, afirma Lluís Homar, que sempre busca donar “la màxima vida possible” als espectacles. “A Barcelona ja ens coneixem tots i aquí et pot venir a veure gent que no t’ha vist mai o t’ha vist poquet i et descobreixen 25 anys després. Però està bé -accepta Míriam Iscla-. Jo no espero res mai de Madrid i si passen coses em semblen estupendes, i si no, jo venia a fer la funció”. “En Marsillach i l’Espert ja se’n van anar a Madrid perquè la indústria té més pes. L’avantatge que tenim ara és que pots treballar allà i viure aquí”, afegeix Pasqual. Les generacions d’actors joves han trobat grans oportunitats en l’audiovisual espanyol i això ha contribuït a forjar lligams més intensos entre les dues escenes. També el fet que hi hagi directors catalans al capdavant dels teatres madrilenys: abans Mario Gas, Pere Pinyol, Jordi Tort; ara Joan Matabosch, Carme Portaceli i Àlex Rigola.

Però també per als productors és un mercat molt interessant per rendibilitzar la inversió de producció, encara que els toqui anar a taquilla, com passa en la majoria de casos. “Si va malament tens més dèficit que si ets a casa teva, però si va bé també tens més superàvit”, confirma Jordi González, de Focus. L’empresa que gestiona el Romea, tot i que té una sala a Madrid, La Latina, aquest mes exhibeix dos textos d’Arthur Miller en dos teatres públics, una fita gens habitual. “La marca Catalunya funciona i el segell Romea, també”, justifica. A finals d’any encara tornaran al CDN amb La autora de Las Meninas, que Ernesto Caballero i Carmen Machi primer estrenaran al Teatre Goya. Altres vegades el viatge és a la inversa, esclar. “Fa il·lusió anar a Madrid, però has de trobar les millors condicions, el teatre adequat en l’època adequada; si no, costa molt -explica González-. I és un bon mercat per després aconseguir fer gira per l’Estat”. Això pot suposar de 20 a 50 bolos més.

Des del Teatre Lliure aporten una altra perspectiva: “Nosaltres som una barca grossa per sortir de gira i no en traiem beneficis. Potser si ets una petita companyia... Però compensa perquè la nostra feina no és fer molts beneficis sinó fer molts espectadors”, afirma Lluís Pasqual.

Les gires forgen talents

Míriam Iscla també té un pis per a aquest mes que passarà a Madrid. Acabades les obligacions de la promoció de Mujer no reeducable, ha aprofitat el temps lliure que li brinda estar de viatge per visitar el Prado, el Reina Sofia i el Thyssen. Lluís Homar fins i tot s’ha apuntat al gimnàs, però també necessita temps per preparar el Ricard III que comença a assajar al Teatre Nacional tan bon punt torni, una obra que previsiblement farà temporada a Madrid l’any que ve. “Ho dèiem amb l’Espert: quan sents el teatre de veritat és quan vas de gira a Segòvia, Sevilla o Lleida. Sembla que la gent t’agraeix l’esforç d’anar-hi, i això sempre passa per sobre de la incomoditat de fer maletes i anar a hotels. Potser és el gen del còmic itinerant”, explica Lluís Homer.

Míriam Iscla havia fet grans gires per tot l’Estat en la seva època de les T de Teatre i, en canvi, els últims anys de crisi havia tocat poc les maletes. “ Crec que hi ha d’haver un terme mitjà entre estar un any i mig fora de casa i fer 20 bolos. A nivell personal, és un gran repte. Nosaltres som bilingües, tenim la sort de parlar les dues llengües, però no tenim la veritat en les dues llengües i fer aquest esforç és molt xulo. Des del punt de vista professional fer gira és molt enriquidor, et fa créixer i et fa dúctil, tot i que tampoc és happy world ”, assegura Iscla.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT