Teatre en memòria de les àvies de la Guerra Civil
Pau Roca i Montse Colomé brillen a 'El més bonic que podem fer', a la Fundació Joan Brossa
'El més bonic que podem fer'
Fundació Brossa. Centre de les Arts Lliures. Fins al 17 d’abril
El més bonic que podem fer és un homenatge a les nostres àvies i, per extensió, als vincles familiars. Un homenatge per a aquelles dones anònimes que varen viure sota la tirania de ben bé dues guerres i a qui, fos per la distància geogràfica o per altres motius, vàrem conèixer menys del que hauríem volgut. És clar que d’això ens n’adonem quan els estralls del pas del temps i la precipitació de l’últim viatge es fan palesos.
No cal dir que les àvies de principis del segle XX que varen viure tres guerres tenen totes elles una història humana i vital per omplir llibres, pel·lícules i obres de teatre. Històries desconegudes, exemples de resiliència i d’humanisme com la de la bàbuixka (àvia en rus) del dramaturg Jan Vilanova, que va decidir oferir-li aquest homenatge. Homenatge i exorcisme de la conversa que mai varen tenir en una proposta que prima la introspecció de l’autor, la constatació d’allò que mai sabrà sobre la personalitat de l’àvia.
Carmen Urondo Ezcurrechea (bàbuixka) va ser una de les nenes enviades a l'URSS per la República i va patir l’exili a la mateixa Rússia i a Mèxic durant quaranta anys fins al seu retorn a Madrid, on l’autor finalment va poder gaudir un xic de la seva companyia en una senzilla quotidianitat. L’obra és, doncs, un exercici d’autoficció documental que amalgama els moments compartits de l’àvia i el net i els testimonis gràfics d’ella (un fragment de la pel·lícula Tango i Cash inclòs; ja en descobriran el perquè) amb la visita de l’autor a una sessió de constel·lacions familiars que li servirà per vincular-se a la història familiar i donarà peu a jugar amb els espectadors. Un joc que cerca omplir de teatralitat el monòleg referencial del net però que al meu entendre no acaba d’inserir-se en el relat de forma satisfactòria.
El millor de la proposta rau en la interpretació de Pau Roca, excel·lent narrador i codirector amb Vilanova, i d’una gran Montse Colomé, que només amb el moviment i la mirada, sense dir gairebé res, evoca l’ànima d’una dona que va assolir el seu destí amb orgull i tendresa i també amb dolor.
