N’hi ha que tenen facilitat pels idiomes i n’hi ha que el bricolatge els surt brodat. L’Ajo és pura micropoesia. Va començar a demostrar-ho a l’escenari quan ningú s’hi dedicava, “quan semblava que parlar de micropoesia era esmentar Bin Laden i la gent en fugia”, i ara que el panorama està molt més poblat, “amb gent que ho fa millor i d’altra que ho fa pitjor, com en tot”, opina, ella no para d’expandir horitzons i obrir circuit. Des de fa 12 anys treballa en companyia de l’actriu, compositora i músic Judit Farrés. Es fan dir Ajo & Min i són una prova inqüestionable de l’excel·lent diàleg que es pot establir entre la poesia i la música electrònica. Fins diumenge porten a l’Antic Teatre el seu nou espectacle, Soy mujer que tú, que van estrenar a finals de l’any passat a Mèxic.
“No m’agrada gens assajar i, a més, vull que em sorprenguin a l’escenari”, diu Ajo. Min i ella no tenen costum de preparar amb antelació els seus espectacles, improvisen i el van fixant en cada actuació. Cadascuna aporta allò en què és experta i dialoguen, perquè això seu és com una conversa, explica la micropoetessa. “Jo ho porto escrit, però improviso molt perquè tinc una manera de pensar micropoètica”, diu, i aclareix que “no hi ha cap eix temàtic, tot són vivències i observacions”. El seu estat anímic és una variable molt important en el to final de cada representació. “Hi ha dies que tinc molta tristesa i d’altres moltes ganes de diversió. I els poemes sonen de manera diferent en funció del lloc des d’on els diguis”, sentencia. A Soy mujer que tú, els seguidors d’aquest duet d’artistes inclassificable i magnètic hi trobaran com a novetat que Ajo canta molt: “Crec que més del que recito”, diu. Tampoc és tan estrany: Ajo va tenir un grup i un segell de música experimental abans de dedicar-se a la poesia. “Jo ja venia de l’improbable”, afegeix.
