'Internacional' al Teatre Lliure: un meló massa verd

"Això és com un meló. Cal obrir-lo per saber si serà bo". M’ho deia el director del Teatre Lliure poc abans de l’estrena d'Internacional, una carta blanca a la directora polonesa Anna Karasinska... I ha sortit molt verd.

Qui és Anna Karasinska? Vinculada al Nowy Teatr de Varsòvia, va debutar el 2015 amb un espectacle metateatral farcit d’humor, i des d’aleshores ha recollit alguns premis nacionals per la seva feina com a directora tant de teatre com de cinema. "Jo no creo espectacles sinó situacions. No fem personatges, no hi ha història, no hi ha ficció, no hi ha guió. El que passarà és que l’audiència connectarà amb els actors i hi tindran una relació emocional. El meu teatre vol fer pensar i sentir junts, si és possible", deia la directora a aquest diari fa uns dies. Doncs em sembla que aquest cop no ha assolit gens el seu objectiu.

Un espectador comentava les paraules d’un actor: "No entenc res", deia l'actor. "Jo tampoc", responia l’espectador. Va ser el moment amb més humor, l’únic, vaja, d’una proposta de teatre estèril en quasi tot. Un treball segurament adequat a les classes de les escoles de teatre que, efectivament, juga amb el metateatre amb una escena anodina que rememora el càsting que l’artista va fer per trobar el seu elenc. Està ambiguament referenciat a la guerra d’Ucraïna -a totes les guerres, esclar-, en una escena antimilitarista que inexplicablement es repeteix tres cops després d’un dia de platja.

El problema no és que no hi hagi tema, no hi hagi escenografia, no hi hagi personatges, ni per descomptat que els intèrprets no siguin professionals sinó estudiants de teatre -per cert, entregats a l'experiment-, sinó que no hi ha res més que accions desdramatitzades que no ens interpel·len. Potser algú havia d’estar pendent de la maduració d’aquest meló. Una mica com el que fa uns dies vam veure al TNC, Patatas fritas falsas, al qual li mancava exigència i reflexió per superar la mera ocurrència.