CINEMA
Cultura 19/02/2018

El terrorisme s’apodera de la Berlinale

‘Utoya 22-juli’ recrea la massacre del 2011 en què un radical d’extrema dreta va matar 72 persones

Xavi Serra
3 min
L’actriu d’Utoya 22-juli Andrea Berntzen i el director Erik Poppe ahir  A la Berlinale.

Enviat especial a BerlínUn dels reptes més importants amb què es pot enfrontar un cineasta és la representació d’una tragèdia real. I el que va passar el 22 de juliol del 2011 a l’illa noruega d’Utoya, on un radical d’extrema dreta va tirotejar de manera despietada els participants d’un campament d’estiu de les joventuts del Partit Laborista, s’acosta molt a l’horror absolut. Abans de portar al cinema una història així, un cineasta necessàriament s’ha de plantejar com fer-ho, i sobretot per què. Per què crear imatges d’una tragèdia que es coneix arreu del món? Per què reobrir el trauma de les víctimes i d’un país? I com fer-ho per no explotar la tragèdia, per no convertir-la en un espectacle que banalitzi la mort?

Utoya 22-juli aborda els fets des de la perspectiva d’un personatge inventat, la Kaya, acompanyant-la al llarg de 90 minuts en un pla seqüència ininterromput a l’estil de Victoria. La pel·lícula comença un quart d’hora abans del primer tret i cobreix íntegrament els 72 minuts que va durar l’atac, capturant l’horror absolut de l’experiència: el pànic dels primers moments, les carreres desesperades en totes direccions, els cadàvers tirats per terra, el so constant dels trets... La sensació s’acosta molt a la d’un film de terror que, això sí, relega l’assassí al fora de camp i només mostra la seva figura llunyana un segon. Ni tan sols se n’esmenta el nom: es tracta de registrar la por extrema de les víctimes i el seu desemparament davant la falta de resposta inicial de les autoritats.

Conscient dels recels que podia generar el seu film, el noruec Erik Poppe el va presentar ahir a Berlín acompanyat de tres supervivents de la massacre que el van assessorar. La pel·lícula, diu, vol alertar sobre els perills de l’extremisme de dreta i també ajudar a curar les ferides. “Esclar que encara fa mal veure la pel·lícula, però és part del procés terapèutic i ens pot ajudar a treure la ràbia que sentim”, va dir. I va recordar que “hi ha països obsessionats amb els enemics exteriors que tenen els monstres dins seu”. És discutible que Utoya 22-juli pugui contribuir a sanar el trauma de la tragèdia o que en generi una comprensió més profunda. Fílmicament és notable, una experiència immersiva que atrapa tot i l’excés de concessions melodramàtiques. Però la pregunta queda pendent. ¿Era necessària una pel·lícula així? Potser serà més fàcil respondre-hi quan s’estreni l’altre film sobre la massacre que prepara l’anglès Paul Greengrass des del punt de vista del terrorista.

Negociar o atacar?

I del terrorisme d’extrema dreta al d’extrema esquerra. A 7 days in Entebbe, José Padilha fa equilibris ideològics per relatar el segrest d’un avió d’Air France amb destinació a Tel Aviv que dos terroristes alemanys van fer el 1976 juntament amb el Front per a l’Alliberament de Palestina. El director intenta humanitzar la figura dels terroristes explicitant els seus dubtes i contradiccions, i també mostra la tensió entre els líders d’Israel, dividits entre els partidaris de negociar amb els terroristes i els de rescatar els ostatges en una operació militar d’incert resultat. L’equidistància de Padilha deixa fora de l’equació les víctimes, secundaris de la funció. Al final, l’únic que és polèmic del film és que contradiu la versió que el primer ministre Benjamin Netanyahu ha defensat tota la vida sobre la mort heroica del seu germà, que 7 days in Entebbe retrata com un soldat més abatut pel foc creuat.

stats