LITERATURA

Un tomb per la Irlanda jove, salvatge i alcoholitzada

Colin Barrett presenta l’aclamat llibre de relats ‘Glanbeigh’ al CCCB

“Si no escrius per enfrontar-te a tu mateix no té gaire sentit. Imagina’t que tens èxit sense haver arriscat gens: et sentiries un frau, no?” L’escriptor irlandès Colin Barrett, nascut a Toronto el 1982, és a Barcelona per presentar Glanbeigh, el llibre de relats amb què va debutar el 2013 i que, quatre anys després, encara fa forat per allà on passa: entre les últimes llengües a les quals s’ha traduït el seu debut hi ha l’alemany, el francès, el neerlandès, el polonès i el castellà. La versió de Celia Filipetto -publicada a l’editorial barcelonina Sajalín- sap traslladar amb gran quantitat d’encerts l’estil de l’autor, que ell mateix descriu com a “ornamentat, dens i sovint difícil”.

Barrett serà un dels protagonistes de la sessió inaugural del Primera Persona aquesta tarda: comença a les 19 h al teatre del CCCB, escenari de tots els actes. El festival, dirigit per Kiko Amat i Miqui Otero, aposta per “l’autobiografia en directe” a partir de concerts i diàlegs al voltant de llibres. “Jo estaré tot sol a l’escenari -diu l’autor-, així que si em quedo encallat algú m’haurà d’ajudar o fer-me’n fora a cops de puny”. Barrett parla amb el sentit de l’humor directe i un pèl maliciós que impregna bona part de les set narracions de Glanbeigh. Totes comparteixen escenari, el petit poble fictici del títol, situat al comtat de Mayo, a l’Irlanda del Nord que l’escriptor coneix tan bé. “Encara que alguns dels relats estiguin escrits en primera persona, els meus personatges són molt diferents de mi -assegura-. Des de fa uns anys està de moda escriure amb un punt assagístic sobre un mateix, i és cert que hi ha autors que se’n surten molt bé, però segueixo creient que es poden arribar a explicar veritats a través de la ficció”.

L’herència de James Joyce

Barrett hauria pogut escriure una novel·la de formació sobre el noi que arriba a Dublín per estudiar una carrera i descobreix la gran ciutat. “Tots tenim un succedani d’ El retrat de l’artista adolescent a dins, i més si som irlandesos -admet-. L’únic que ha quedat de Joyce al llibre és que els meus personatges beuen bastant”. A Glanbeigh, Dublín només hi apareix per omissió, quan algun dels joves dels relats tenen la sort de poder fugir del poble per fer carrera universitària. Acostumen a ser personatges secundaris, perquè els subjectes que interessen a Barrett són els que treballen en bars i els seus clients desvagats, els que tiren avall la ressaca fent hores en un supermercat o els que intenten impressionar les noies plomant els adversaris al billar.

Mai jutjo els personatges ni me’ls miro amb condescendència -diu-. Tinc un gran respecte per les seves vides”. La majoria de joves estan fets una ruïna, física o mental. “No intentava psicoanalitzar-me escrivint, així que no sé per què la majoria d’ells estan tan fets pols -diu-. Tampoc sabria dir per què no hi ha ni una sola estructura familiar tradicional”. Sí que va deixar fora conscientment “l’empremta del catolicisme” i de “la mitologia cèltica” per centrar-se en “les preocupacions contemporànies”. Al món de ficció de Barrett hi ha pallisses, venjances i molt d’alcohol. “Qualsevol de nosaltres tenia accés als pubs i a les discoteques des dels 15 anys -recorda-. Quan en fèiem 18 la nostra trajectòria ja estava consolidada”. No s’aturava aquí: per això els personatges de Glanbeigh continuen abusant de la cervesa i els porros. “Quedar-se atrapat en un poble com el del llibre no vol dir que no tinguis futur, sinó que el teu futur probablement serà molt semblant al present, i el present s’assembla al passat”, diu.

El desllorigador de Glanbeigh va ser quan Barrett va posar-se en la pell del Valentine, un porter de discoteca que acaba de tenir una experiència molt íntima amb la filla petita del propietari. El Valentine es treu un pèl arrissat de la boca i en presumeix al davant d’un company. La noia, però, no trigarà a anar-se’n. “ Les dones dels meus relats són dures i espavilades perquè els toca ser-ho. Donen el mateix que reben -explica-. Al lloc on vaig créixer, elles han de mantenir unida la família. Els homes viuen en un estat de rebel·lió contínua des de l’adolescència”. Encara que el realisme predomini a Glanbeigh, si Barrett pensa en un referent geogràfic que l’hi recordi li ve al cap el “devastat i consumit paisatge de La Zona”, escenari de Stalker, la pertorbadora pel·lícula de ciència-ficció de Tarkovski.

Cinc ‘hits’ del Primera Persona

Kate Bolick  i Anna Gabriel

Autora de l’assaig Solterona. La construcción de una vida propia (Malpaso, 2016), la nord-americana Kate Bolick obrirà el festival a les 19 h conversant amb Anna Gabriel, diputada al Parlament per la CUP.

‘Els joves’

La sèrie de la BBC només va triomfar a dos llocs del món: al Regne Unit i a Catalunya. Dos dels seus protagonistes, Nigel Planner -interpretava el hippie Neil- i Alexei Sayle -el propietari del pis on vivien els nois- recordaran divendres a les 22 h alguns dels moments emblemàtics d’ Els joves, que es va emetre entre el 1982 i el 1984.

Jon Savage

England’s dreaming. Los Sex Pistols y el punk rock, que Reservoir Books acaba de rescatar en castellà, és el gran llibre que el periodista musical britànic Jon Savage va publicar el 1991. En parlarà dissabte a les 20 h, després del diàleg entre la novel·lista Lucía Lijtmaer i la guionista Isa Calderón.

Young Marble Giants

L’equip del Primera Persona ha aconseguit reunir els seus tres integrants -no publiquen disc des del 1980- per a una xerrada concert que probablement serà l’última oportunitat de veure’ls junts. Serà dissabte a les 21 h.

Joe Pernice

Ànima dels Pernice Brothers i Scud Mountain Boys, Joe Pernice tocarà algunes de les composicions emblemàtiques dels seus discos i parlarà de la seva primera novel·la, Esta canción me recuerda a mí, que Blackie Books publica vuit anys després que sortís en anglès.