El tràgic camí de Picasso a ‘Guernica’

MadridQuè passava pel cap de Pablo Picasso quan va pintar el Guernica el 1937? Què hi tenen a veure totes les seves obres anteriors? El Museu Reina Sofia commemora els 80 anys de la creació de l’obra i els 25 de la seva arribada al museu amb una gran exposició que intenta respondre a aquestes preguntes. Titulada Pietat i terror en Picasso. El camí a ‘Guernica’, reuneix fins a 180 obres dels principals museus del món -Tate Modern, MoMA, Met, Picasso i Guggenheim, entre d’altres- i retrata la metamorfosi plàstica de l’artista fins a arribar a pintar “l’obra del segle XX que més interpretacions ha suscitat”, en paraules del director del Reina Sofia, Manuel Borja-Villel.

El museu ha retirat l’exposició permanent que envoltava el Guernica -integrada sobretot per cartells i obres de la República i la Guerra Civil- i l’ha substituït per només obres de Picasso que van de la dècada del 20 a la del 40. Els comissaris, el britànic Timothy James Clark i la nord-americana Anne M. Wagner, han volgut fugir del context històric en què es va pintar el quadre. L’exposició, que es podrà veure fins al 4 de setembre al Reina Sofia, comença amb el final de la història: l’exposició universal de París del 1937. Vet aquí el camí de Picasso fins al Guernica.

Adeu al cubisme

1924: l’inici del reconeixement de l’horror de la I Guerra Mundial

“Picasso va trigar set anys a acceptar què havia passat durant la Primera Guerra Mundial”, assegura Clark. És a partir del 1924 que l’“optimisme” i “intimisme” de les seves natures mortes comença a trontollar. I el cubisme, un himne a la proximitat i a la familiaritat, deixa de ser un lloc de seguretat. L’obra que enceta l’exposició és Mandolina i guitarra (1924), cedida pel Museu Guggenheim de Nova York, on Picasso ja dibuixa una finestra per sortir de l’habitació on sempre ha tancat les seves obres.

L’acceptació de la tragèdia

1925: el terror infligit a les dones passa a ser tema recurrent

De guitarres, ampolles de licor i fruites, a cossos de dona tancats en una habitació. El 1925 pinta Les tres ballarines, que enceta la seva etapa com a surrealista i que anys més tard consideraria la seva millor obra, per sobre del Guernica. S’hi veuen tres cossos que, per la violència dels moviments, deixen enrere la serenitat característica del cubisme. “A partir d’aquest moment Picasso inventa un nou llenguatge sobre el cos femení”, afirma Wagner. L’exposició inclou escultures de cossos de dones fetes per objectes quotidians i que, amb “ironia” -segons Clark-, donen una visió del cos de la dona com una “arma”.

Fantasmes i monstres

1930: el pànic i l’horror surten de l’interior i envaeixen el món

Ja no hi ha marxa enrere. Picasso no deixa de pintar cares de dones. Tristes, malèvoles, amenaçants, afables... Però la paleta de colors cada cop és més neutra, com es veu a Figura (1927), del Centre Pompidou, pintada en blanc i negre com el Guernica i on una criatura, desesperada, intenta entrar en una habitació. Al principi són espectres enclaustrats, però a poc a poc esdevenen monstres que surten a fora. “Crec en els fantasmes. No són vapors boirosos, són una cosa sòlida. Quan vols clavar-los un dit, reaccionen”, escrivia l’artista el 1944. Picasso creia que la monstruositat, fins i tot violenta i amenaçadora, formava part d’un mateix, i que el món seria més sensat si comptés amb representacions públiques de les pors i les capacitats per fer mal.

Després dels bombardejos

1937: Picasso posa cara a les víctimes de la guerra

El 26 d’abril del 1937, la Legió Cóndor alemanya i l’Aviació Legionària italiana deixen centenars de morts. Picasso, que en aquell moment maldava per intentar plasmar el seu art en una obra per al pavelló de l’Exposició Universal de París, es posa a treballar immediatament en un quadre en què les dones continuen sent el primer pla, però ja no són models ni monstres terroritzades, sinó forces actives del món quotidià de la guerra: mares plorant la mort dels fills a les seves mans.

“Picasso finalment uneix el terror i la pietat”, assenyala el comissari de l’exposició. La mostra s’amplia en aquest punt i exhibeix tot tipus d’esbossos per al llenç de tres metres i mig per vuit metres que va executar en un sol mes -entre el maig i el juny del 1938-. Destaquen els estudis a llapis de color per remarcar les llàgrimes i l’expressió, sobretot després d’haver vist només monstres a la sala interior. I com aquestes llàgrimes es fan dures i acaben apunyalant els ulls en els quadres posteriors. L’exposició dona pas al Guernica, i de cop el visitant s’adona de l’evolució d’aquelles cares des del 1925. “Obre el sofriment a les mares, als nens i als animals. Cap home entra en la seva obra”, puntualitza Wagner.

L’espera de la mort

1940: amb la II Guerra Mundial, torna a les natures mortes

“A partir d’aquí, el Guernica mai deixa Picasso”, relata Clark. Triga anys a fugir de l’embruix de l’obra. Però durant la Segona Guerra Mundial torna a les natures mortes. Ara ja no són d’objectes quotidians, sinó de calaveres, com Natura morta amb crani de bou (1942), del museu de Düsseldorf. L’exposició tanca amb Dona pentinant-se (1940), del MoMA, un cos despullat i deformat que l’artista acaba de pintar quan les tropes nazis entren a París. Tot un repàs a l’evolució tràgica del segle XX.

Una exposició que passa de puntetes per la Guerra Civil

El vídeo amb els bombardejos de Gernika, en una sala apartada i davant d’una porta d’emergència; dos únics cartells de la República que passen desapercebuts en una vitrina, i l’explicació de la gira del quadre per recaptar diners per al govern republicà en una sala annexa davant d’uns ascensors per al personal del museu. L’exposició del Reina Sofia passa de puntetes per la Guerra Civil i el significat polític de l’obra més rellevant de Pablo Picasso. Si bé comença amb la construcció del pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de París del 1937, els comissaris s’han encarregat d’eliminar la resta d’elements de la maqueta que originalment hi havia al museu -inclosa la sala específica per a Catalunya- per destacar només el Guernica.

El Reina Sofia havia destacat fins ara per contextualitzar l’obra en la Guerra Civil -desenes d’icones republicanes omplien l’exposició permanent-, però tant el britànic Timothy James Clark com la nord-americana Anne M. Wagner, comissaris de l’exposició, han decidit centrar-se només en els canvis en l’obra. Defensen que Picasso va arribar a pintar el Guernica en només un mes per pura evolució plàstica a partir de la pintura surrealista de Les tres ballarines (1925), que Picasso considerava la seva millor obra.