CINEMA

La transgressió total d’Albert Serra a Canes

El director impacta en el festival amb ‘Liberté’, el seu film més radical i explícitament sexual

Fa tres anys, Albert Serra va presentar al Festival de Canes la seva pel·lícula més accessible i aclamada de forma majoritària, La mort de Lluís XIV,l’única que no ha provocat l’habitual polarització extrema entre la crítica. En conversa amb l’ARA, Serra confessava aleshores mig en broma que tants elogis eren mala senyal. “La pròxima vegada donaré més pel cul”, va prometre. I després de veure el nou treball que va presentar ahir a Canes es confirma que així ha estat. Amb Liberté, que competeix a la secció paral·lela Una Certa Mirada, Serra treu el fre de mà i torna a la radicalitat i la transgressió, amb una pel·lícula plena de sadisme i sexe explícit que explora el costat fosc de la sexualitat i el desig sense por a incomodar l’espectador.

Com a l’obra de teatre del mateix títol que va estrenar a Berlín l’any passat i a la videoinstal·lació Personalien presentada al febrer al Reina Sofía -de les quals Liberté és una extensió natural-, Serra viatja en el film a un bosc alemany del segle XVIII on un grup de llibertins francesos que fugen del conservador govern de Lluís XVI fan parada per demanar ajut al duc de Walchen, afí a les seves idees. En aquest escenari, el de Banyoles desplega un ball d’ombres i cossos en penombra, al principi en forma de converses i conspiracions a cau d’orella i després, quan els personatges es deixen portar per les baixes passions, com un festival lúbric de perversions que transforma el bosc en una zona de cruising plena de mirades lascives, un magma ubersexual en què es confonen vells i joves, nobles i plebeus, plaer i dolor.

Però Serra no vol jugar mai a ser un pornògraf de qualité a l’estil del Gaspar Noé de Love. A Liberté, el sexe no és una coreografia gimnàstica sinó una desfilada enganxifosa de penis flàccids, cossos humiliats i regats de fluids, cares desesperades i crits de dolor. La sexualitat aquí és sobretot una experiència mental, no física, i, per tant, tothom folla amb tothom -homes amb homes, dones amb dones, homes amb dones-. També abunden els cossos no normatius com el de Lluís Serrat, actor fetitxe dels films del director, o el d’un actor amb part del braç amputat. Això sí, totes les dones són joves i perfectes. A mesura que avança la pel·lícula, Serra va apujant l’aposta i introdueix actes cada vegada més extrems. És probable que Liberté sigui el primer film projectat al Festival de Canes que mostra amb detall un anus sent xuclat. La cosa arriba a un punt que quan un personatge fantasieja amb sodomitzar una dona, fer-la vomitar i després beure’s el vòmit (i més coses), per un moment creus que Serra representarà l’escena. Liberté no vol explicar una història ni retratar uns personatges sinó portar el cinema a un lloc diferent creant imatges extraordinàries i activant les neurones del públic. Un viatge que no és per a tothom i que deixa un pòsit estrany, tan pertorbador com alhora estimulant.

Una sèrie que no és una sèrie

D’altra banda, en secció oficial però fora de competició, Nicolas Winding Refn va fer esclatar alguns caps, dins i fora de la pantalla. El director de Drive va estrenar a Canes dos capítols de la sèrie que ha dirigit per a Amazon sobre la doble vida d’un policia de Los Angeles (Miles Teller, tan taciturn com el Ryan Gosling dels films de Refn) que en el seu temps lliure extermina criminals abjectes amb mètodes expeditius. Too old to die young és Refn pur, sense adulterar: atmosferes visuals i sonores denses, diàlegs amb més silencis que paraules i esclats de violència brutals. El director ens va ensenyar només els episodis quart i cinquè “perquè són el cor de la sèrie”, tot i que també va remarcar que Too old to die young “no és una sèrie” sinó “una pel·lícula en tretze parts que en lloc del cinema es veu per streaming ”.

Més continguts de