Treure de l’oblit les veus silenciades de la Transició

Barcelona“La Transició no va ser la pau, sinó només un pacte per tirar endavant sense passar comptes”, escriu l’historiador Josep Fontana, desaparegut recentment, al pròleg de Tombar l’estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la Transició (Tigre de Paper). El llibre, coordinat per Carme Bernat i Vicent Galiana, recull diferents treballs sobre col·lectius valencians que van lluitar per derrocar la dictadura i després van quedar exclosos del relat oficial de la història.

“Hem volgut retornar la veu i la paraula a les persones i els moviments que mai s’han vist representats en els diferents relats que s’han fet de la Transició, els que van donar la cara i es van arriscar i mai han sigut ni reconeguts ni escoltats”, diu Vicent Galiana. El llibre trenca amb el mite que la Transició va ser un pacte entre dos bàndols (vençuts i vencedors) i demostra que tot plegat no va ser tan pacífic. Com recorda Fontana, la força que va obligar a pactar als de dalt i va acabar amb el franquisme va venir de baix, “de la resistència col·lectiva, de les capes populars i dels treballadors”. A Tombar l’estaca, Aneta Vasileva i Rubén Gregori expliquen com el cinema del destape de la Transició va equiparar els cossos femenins amb objectes de consum i va enaltir diferents formes de violència contra el cos sexuat femení. Però aquest relat també va tenir una resposta crítica, com la de Núria Pompeya, que amb una certa ironia convertia les parts sexuals de la dona en fruiters. Pau López-Clavel destaca que a finals de juny de 1979 els carrers de València es van omplir de persones amb una sexualitat o identitat de gènere dissident que reivindicaven, amb pancartes i acompanyades de partits polítics, el Dia de l’Alliberament Gai (i lèsbic) del País Valencià: “Aquest esdeveniment no es tornaria a repartir amb aquesta força en molt de temps. Però és significatiu que hagi desaparegut de la memòria del país”, assegura López-Clave. Carme Bernat rescata de l’oblit el grup Dones de Terra, que va tenir una vida curta -només quatre anys- i que treballava sobretot “l’autoconsciència”.

Vicent Galiana rescata els grups armats vinculats especialment a l’alliberament nacional català i gallec i dona algunes xifres que trenquen amb el mite d’una Transició pacífica: la primavera de 1975 les forces policials i militars van detenir més de 3.200 persones a Euskadi, en van matar 6, en van hospitalitzar 45, en van empresonar 380 i van forçar l’exili de prop de 350 persones. També és molt clar el títol del treball de Vicent Bellver: Veus menyspreades. El moviment autònom i anarquista en la Transició. Al relat de Bellver aflora el sentiment que en aquell moment tot era possible, però que els grups llibertaris van quedar marginats. “Estudiar com s’organitzaven aquestes minories és entendre com es va batallar per aconseguir que caigués el franquisme i guanyar algunes reivindicacions”, diu Galiana. Entre els testimonis que formen part de l’obra hi ha sentiments de tot tipus: “N’hi ha que tenen la tesi que es va fer el que es va poder i altres que asseguren que no es van complir les expectatives, que tot plegat va ser un fracàs i, fins i tot, s’autoinculpen per no haver fet més”, explica Galiana.