Els trucs perquè el nou Simba sigui tan real

Mentre el jove Simba s’esforçava per millorar el seu rugit al nou El rei lleó, els seus dissenyadors i animadors s’enfrontaven a un repte encara més gran. Tots els pèls del cos del cadell, el seu color i els moviments de les petites potes per la sabana són el resultat de la feinada d’un exèrcit d’artistes en efectes digitals. El director de la pel·lícula, Jon Favreau, ha treballat amb MPC Film (responsables també d’ El llibre de la selva, del 2016) per dotar els animals d’una vida realista. Però, a diferència d’ El llibre de la selva, a El rei lleó no hi ha persones reals. Tota la pel·lícula s’ha creat digitalment excepte una escena que els creadors s’han negat a revelar. El seu objectiu era esculpir animals que fossin tan semblants com fos possible als que trobem a la natura.

Per aconseguir-ho, els especialistes en efectes digitals van visitar el parc temàtic Animal Kingdom, a Orlando, on hi ha una reserva amb animals africans que van poder observar i gravar. Tot i això, era essencial veure els lleons en llibertat, així que l’equip creatiu va viatjar a Kènia per observar-los i fotografiar-los. El resultat: més de 12terabits plens d’imatges. Amb aquesta informació, els animadors del film van començar a donar forma als protagonistes.

A l’hora de determinar les mirades i els gestos del jove Simba, el supervisor d’efectes especials, Adam Valdez, es va fixar en dos cadells que va veure a la reserva Maasai Mara de Kènia. “Vaig copiar-los part de la personalitat, sobretot la valentia enèrgica amb què es movien”, diu Valdez. Una vegada a l’estudi, l’artista es preguntava: “Com puc fer que el públic empatitzi amb els personatges sense que s’assemblin massa a un dibuix animat?”. Amb aquest repte, ell i el seu equip van posar el focus en la cara del lleó, que és més gran que la de la resta de felins, i van emfatitzar-li les línies que van des del cap fins al nas per dotar-lo de personalitat. El més important, però, era oferir al públic una manera de connectar amb aquest nou Simba igual que ho van fer al 1994. Per això van deixar-li uns quants pèls despentinats al capdamunt del cap i van fer-li els ulls una mica més rodons i més oberts de com els tenen els lleons reals, col·locant estratègicament trets humans en un lleó perquè les persones se’l sentissin més proper. Un altre dels grans reptes va ser el pelatge. Considerat un dels aspectes més complicats de l’animació digital, el pèl és un dels elements més complexos de crear. “Vam tenir un grup de persones que van destinar molt de temps a dibuixar digitalment milions de pèls i a assegurar-se que es movien d’acord amb les lleis de la física”, diu Valdez. L’equip va crear el pelatge dels animals a partir del que ells anomenen “pèls guia”, que estableixen els paràmetres sobre com de prims i de suaus han de ser. A partir d’aquí, un software especial duplica els pèls i els fa créixer al cos de l’animal.

També van crear una pauta digital sobre la pell que “indica a cada pèl si ha de despentinar-se i si s’ha d’enganxar més amb els pèls veïns”. Pel que fa a les ombres i les taques del pelatge del Simba, Valdez diu que tot plegat és el resultat d’un software que informa, a cada pèl, quin color ha de tenir.

Crear un personatge amb una bona aparença és una peça del trencaclosques. Fer-lo funcionar de manera que els seus moviments siguin naturals, n’és una altra de ben diferent. Al principi, l’equip artístic creia que seria fàcil fer moure un cadell de lleó tan adorable com el Simba, però aviat van adonar-se que era més difícil del que es pensaven. A les escenes on en Simba i la Nala juguen, corren i es barallen van haver d’utilitzar una gran quantitat d’animació per les seves diminutes potes. “A vegades se’ls veia fent moviments raríssims”, admet Valdez. Per solucionar-ho, els animadors van decidir posar plantes al davant de la càmera i ocultar així certs moments d’acció.

I, finalment, hi havia el gran repte de la parla. “Cada vegada que una boca que no és humana ha de parlar és una bona feinada”, diu Valdez. Tenien dues opcions. Una era fer al Simba i a la resta balbucejar les paraules amb l’excusa que no tenen les mandíbules adequades per a un discurs articulat, però això feia que el diàleg fos incomprensible per als espectadors. Al final, els cineastes van optar per simplificar els moviments de la boca. Quan els animals parlen, les seves mandíbules es mouen prou com per creure que les paraules es formen d’una manera més o menys real. “Resulta que els lleons tenen petites marques al voltant dels ulls i de la boca, de manera que si els fas moure molt, acaben semblant ninots amb la cara de goma”, explica Valdez, que va haver de fer malabarismes “amb tots aquests trets”.

Copyright The New York Times