Patrimoni cultural: castells

Visita al Castell de Sant Ferran: en el túnel del temps, la guerra subterrània

Aquesta inexpugnable fortalesa baluardada, la més gran d’Europa, amaga sota terra uns dipòsits amb 9 milions de litres d’aigua... i més secrets

“La clau era aguantar”, em diu Joan Manuel Alfaro Gil.“Resistir mesos sense que entrés l’atacant”, hi afegeix. Se sap que durant la invasió napoleònica van assetjar aquesta fortalesa més de 10.000 soldats francesos i que els prop de 4.000 soldats defensors van aguantar quatre mesos, però finalment es van rendir: el setge els havia agafat per sorpresa i no havien pogut emmagatzemar prou provisions. Es van arribar a cruspir cavalls, rates...

Caminem per un túnel subterrani d’una vuitantena de metres de llargada. És una contramina, construïda per fer front a les mines de l’atacant. Les mines i les contramines s’excavaven a pic i pala, evitant fer gaire soroll per no alertar l’enemic. Feien servir el radar més antic de la història, l’orella: quan sentien l’atacant a prop, des d’una certa distància feien explotar un barrilet de pólvora per barrar-li el pas o aniquilar-lo.

Formo part d’un grup que fa una visita guiada en aquest castell que gestiona la Fundació Les Fortaleses Catalanes. Tots duem casc, que té la doble funció de protegir-nos el cap (el sostre del túnel és baix) i il·luminar (cada casc té un petit frontal). “El sistema d’atac a través de les mines era eficaç, tot i que feixuc. Ser miner especialista en fer galeries era un dels oficis més importants d’un exèrcit”, ens explica el Joan Manuel, el nostre guia, quan som al final de tot del túnel.

“Ens molts casos, la lluita subterrània era, en aquesta fortalesa i en moltes altres, el millor sistema per assaltar-la o defensar-la, si el terreny ho permetia, esclar. Els canons de l’època no eren gaire útils: es deia que calien un miler de trets amb bales de ferro per obrir una bretxa important en un pany de muralla. Els canons eren tan imprecisos com una escopeta de fira! Fer forat a la muralla era, doncs, una quimera. I pujar-hi amb una escala per entrar al castell, senzillament temerari, perquè qui ho intentava era abatut, encara que estigués camuflat”, diu el Joan Manuel.

La boca de la contramina en la qual ens hem entaforat és al fossat. Hi hem arribat amb un jeep descapotat, conduït pel Joan Manuel. Per moure’ns pel castell cal fer-ho motoritzats: és enorme!

“Després de la Pau dels Pirineus del 1659 calia reforçar la nova frontera amb França, situada al coll del Pertús. Per això es va construir aquesta fortalesa”, ens explica el nostre guia al volant del jeep. “Aquí venen molts francesos que diuen que aquest tipus de fortificacions baluardades són d’estil Vauban, el famós enginyer militar de Lluís XIV. Doncs no...”, subratlla. Miro entre tots els ocupants del jeep: no, no n’hi ha cap de francès. “Les fortificacions baluardades com aquesta van ser inventades molt abans, a la Itàlia de finals del segle XV: la pólvora ja circulava per Europa i el castell medieval ja no era eficaç. Calia fer castells molt més grans, no necessàriament dalt d’un turó, per tal que hi cabessin els canons, entre altres elements; castells baixos, amb fossats i murs gruixuts, que tinguessin baluards a les cantonades, en comptes de torres”.

El jeep s’atura just al costat de la casamata, on hi havia les dependències de la tropa. “El sostre de la casamata està fet a prova de bomba, a base d’una volta de totxo i gruixudes capes de pedra i de terra al damunt; les bombes, quan esclataven, quedaven enclotades i no causaven destrosses. En aquesta fortalesa només hi havia fusta a les portes i a les finestres; ah!, i al pont llevadís”, subratlla el Joan Manuel. “Com que el seu dormitori era segur, els soldats no marxaven de l’habitació ni en temps de guerra”. Cadascú tenia el seu llit (això era un luxe, una millora notable sobretot pel que feia a la higiene). Abans eren habituals els llits calents 8-8-8: la jornada de les 8 hores és un invent de l’exèrcit, hi havia la guardia, el retén i el descanso. Sí, aquestes expressions han fet fortuna sobretot en castellà.

Un altre cop en marxa, aprofito per preguntar al guia: “Quants visitants rep cada any la fortalesa castell?” “Uns 40.000”, em respon. I pensar que el Teatre-Museu Dalí, que també és a Figueres, rep aproximadament 1.100.000 visitants l’any. Si sabessin el que es perden no pujant aquí...

Ara som a la immensa esplanada del pati d’armes, on neix una enigmàtica escala cap avall. “Seguiu-me”, ens diu el Joan Manuel. Hi baixem i hi trobem la sorpresa final: un immens dipòsit ple d’aigua. “Aquí hi ha més de nou milions de litres; l’aigua era, esclar, un element fonamental per al funcionament del castell”, remarca. “Us ve de gust un passeig en barca?”, ens sorprèn. Ens descalcem, deixem les sabates a “terra ferma” i ens anem col·locant amb la “tècnica de les sardines” dins d’una llauna (posant els peus al costat del cap del qui tenim al costat).

La noia que ens porta ens confessa que fa molt poc que fa aquesta feina. Trobo que se’n surt prou bé. No és fàcil conduir una petita zòdiac amb un sol rem, com els gondolieri venecians.

No se sent res de fora. El silenci és gairebé sepulcral: ens convida a parlar en veu molt baixa mentre sentim de fons el xipolleig que fa el rem amb l’aigua. Passem a un espai contigu, per sota una volta, i com que l’aigua arriba gairebé al sostre la guia ens proposa que ens posem en posició fetal. Sort del casc, que ens protegeix el cap. Em fixo en l’aigua, netíssima.

Certament, a la fortalesa de Sant Ferran hi ha un munt de secrets sota terra.

La fortalesa baluardada més gran d’Europa

El dit castell de Sant Ferran és, en realitat, una fortalesa. La fortalesa baluardada més gran d’Europa: ocupa 320.000 m 2. La construcció es va iniciar el 1753 en el regnat de Ferran VI. En va fer el disseny l’enginyer militar Juan Martín Zermeño. Nascut a Ciudad Rodrigo (Salamanca), va treballar uns anys a Catalunya. Les obres es van allargar fins a finals del XVIII i no es van arribar a acabar per falta de pressupost (l’església és encara a mig fer). Durant la Guerra Gran (1793 - 1795), Sant Ferran va jugar un paper logístic clau: base d’operacions i aprovisionament. El 1808, a l’inici de la Guerra del Francès, va ser ocupat per les tropes napoleòniques. I amb la Guerra Civil va ser punt de concentració de les Brigades Internacionals i refugi d’obres d’art. I durant dues setmanes, seu del Govern de la República. Ja en democràcia, hi va estar empresonat Tejero, condemnat per un intent -real!- de cop d’estat.

Més continguts de