Aleksiévitx, una veu pertorbadora, incòmoda i censurada

BarcelonaEl gènere que cultiva Svetlana Aleksiévitx és la prosa documental, o periodística, segons la majoria de crítics russos. Els seus llibres parlen de la tragèdia de Txernòbil, de la guerra de l’Afganistan, de les dones que van viure la Segona Guerra Mundial a Rússia, i estan basats en testimonis de persones reals. No obstant això, l’escriptora afirma que la seva obra no és pas una descripció seca i despullada dels fets històrics, sinó un intent de narrar la història dels sentiments humans, “una novel·la de veus humanes”, d’aquelles veus que sentim al carrer o a través de la finestra oberta. Es preocupa en tot moment per la qualitat poètica i el ritme de la seva prosa, i procura triar els detalls de manera que, en lloc de simplificar l’ésser humà, l’enalteixin.

Per exemple, La guerra no tiene nombre de mujer - que Debate publica en castellà al novembre- parla d’una vella exguerrillera russa que havia cosit bruses, camises i sostenidors amb la tela dels paracaigudes. Va guardar les relíquies durant 40 anys i quan es va posar greument malalta les va portar a un dels museus d’història de Moscou. L’administració del museu, amb la simpatia característica i insuperable de les institucions culturals russes, li va dir: “Per què hauríem de tenir aquests trastos? Què tenen d’heroic?” Les preguntes que es planteja Aleksiévitx en tots els seus llibres són: ¿què és l’home i què ha vingut a fer en aquest món?, ¿on és la frontera entre l’home i la bèstia?, ¿fins a quin punt la cultura pot preservar la part humana de l’home? Opinions oposades

Els representants de la cultura a Rússia i Ucraïna, intel·lectuals i crítics dels mitjans més influents, no han tingut mai una opinió unànime sobre l’obra d’Aleksiévitx. N’hi ha que l’exalten com una crònica viva, honesta i despietada dels horrors del nostre temps, i n’hi ha que opinen que és molt més important pel seu valor polític que per la seva força literària. A la seva Bielorússia natal, els llibres d’Aleksiévitx són prohibits per la censura. Tanmateix, tant les edicions oficials com les clandestines de Los chicos de latón (el llibre sobre la guerra entre Rússia i l’Afganistan) i Voces de Chernóbil. Crónica del futuro són un èxit de públic. A Rússia, molts professors trien precisament aquest llibre com a lectura complementària de batxillerat.

Un d’ells, Lev Aizerman, guardonat amb el premi més prestigiós de pedagogia, explica que els seus alumnes de 16 o 17 anys li diuen tot sovint que aquesta ha sigut la lectura més impactant de la seva vida, el llibre que més els ha fet plorar o que els ha obligat a pensar, per primera vegada, en el patiment humà. Potser justament per això molts dels alumnes d’Aizerman li han dit que fer-los llegir Voces de Chernóbil havia sigut un error, un acte cruel. No volen que cap llibre enterboleixi la seva pau, el seu desig sagrat de viure i ser feliços.