Un viatge a Síria per desxifrar l’essència del periodisme

BarcelonaLes preguntes sobre periodisme s’apilen a l’entrada d’ Oscuridades programadas (Salamandra), l’últim còmic de Sarah Glidden (Boston, 1980). Què és el periodisme? ¿Com podem explicar la veritat? ¿Fins a quin punt és just retratar un testimoni amb les seves imperfeccions? ¿Quin pot arribar a ser l’impacte d’una informació publicada? A la sortida del llibre no hi ha totes les respostes, però el camí narratiu condueix a reflexionar sobre la complexitat, els dubtes ètics i les ambigüitats d’un ofici que no sempre es veu amb bons ulls. “Molta gent creu que és una feina senzilla i que tots els periodistes són uns mentiders i uns manipuladors. De vegades és així, però de vegades no”, afirma Glidden.

Per plasmar l’ofici des de les bambolines, l’escriptora i il·lustradora va acompanyar el 2010 dos amics periodistes en un viatge per Turquia, Síria i l’Iraq. Els reporters, que formen part del The Seattle Globalist, hi anaven amb l’objectiu de descobrir històries i testimonis de refugiats per relatar les conseqüències de la Guerra de l’Iraq, mentre que ella es va convertir en una ombra amb la pretensió de crear una crònica periodística de la seva manera de treballar. El resultat, però, té poc a veure amb el que Glidden s’havia imaginat. “Tenia una imatge molt romàntica del periodisme. Ara el veig molt menys heroic però molt més complex”, reconeix. De fet, la travessa dels protagonistes pel Pròxim Orient es distancia de l’èpica per furgar en la part més quotidiana de les persones amb les quals es van trobant. La gran majoria són iraquians que buscaven un lloc per viure a Síria i que veien amb recel tot el que prové dels Estats Units. Segons Glidden, els nord-americans “tenen molta desinformació sobre els refugiats” i, en molts casos, “no són conscients que viuen un procés emocionalment molt profund”.

La guerra és omnipresent al llibre, tot i que sempre hi apareix de retruc perquè Glidden s’ha volgut cenyir al present que ella va viure. Durant la seva estada a Síria, el país és estable i el futur es preveu pròsper, de manera que molts iraquians el conceben com una oportunitat per refer-hi la seva vida. “Hi ha gent que creu que la guerra sempre ha existit en certs països. El 2010 Síria no era un desastre on es pogués preveure que hi hauria un conflicte bèl·lic”, subratlla l’autora. A diferència de les crues imatges dels sirians que actualment omplen els telenotícies, les seves il·lustracions, a base d’aquarel·les, dibuixen un escenari plàcid i càlid, però també farcit de misèria i de tristesa. A més de reflectir aquesta realitat, el contacte amb persones que han patit els estralls de la guerra de l’Iraq també l’empeny a qüestionar-se la implicació dels nord-americans amb els fets en un exercici que la interpel·la a ella mateixa, els protagonistes del còmic i també el lector. Ho fa a través del Dan, un exsoldat de l’Iraq que forma part de la comitiva amb la intenció de visitar el territori on va combatre i conèixer-lo a partir de les impressions dels seus habitants.

Fer la guerra i ser feliç

Aquest personatge, el més ambivalent i opac del llibre, trenca amb un grapat de tòpics sobre els combats bèl·lics i defensa sense reticències que es pot formar part d’una guerra i, alhora, ser feliç. La seva història desperta converses sobre les responsabilitats col·lectives del conflicte, que la resta de protagonistes van viure des de la distància. “És fàcil donar la culpa als soldats que hi van combatre o als polítics que van prendre les decisions, però les coses són més complicades. D’una manera o d’una altra, tots som responsables de les coses que estan passant”, diu Glidden.

Si bé en la seva obra anterior, Una judía americana perdida en Israel, narrava les impressions personals després de visitar el país d’on prové la seva família, a Oscuridades programadas l’autora manté més al marge les pròpies sensacions. Tot i això, creu que el seu personatge és necessari “perquè faci de pont entre la història i el lector” i reconeix que s’ha dibuixat a si mateixa “com una dona ingènua i plena de dubtes, que és el que era aleshores”.

Aquesta és la primera vegada que Glidden fusiona còmic i periodisme en un mateix volum. Després de l’experiència, considera que aquest híbrid literari “permet tenir una visió més humana dels fets i establir-hi una connexió més personal” i pot servir perquè el lector conegui i entengui situacions que li resulten llunyanes. “No pretenc que substitueixi el periodisme tradicional, sinó que formi part d’un ofici que cada vegada inclou més gèneres i eixampla més les seves fronteres literàries”, afirma.