El viatge inèdit de Mondrian a Madrid en temps de pandèmia

El Reina Sofia celebra el seu 30è aniversari amb una exposició del fundador del neoplasticisme

Aquesta és la història d’una exposició que ho tenia tot per no fer-se. En temps de pandèmia, de cultura a la corda fluixa i de construcció de fronteres entre comunitats autònomes, els quadres de Piet Mondrian han fet un viatge inèdit fins a Madrid per celebrar el 30è aniversari del Museu Reina Sofia. Un “miracle”, en boca del seu director, Manuel Borja-Villel. Fins a l’1 de març s'hi poden contemplar fins a 35 quadres del pintor holandès, així com 60 obres més d’artistes vinculats al moviment De Stijl [L’Estil], que també és el nom de la revista que el 1917 va impulsar un nou llenguatge abstracte: el neoplasticisme.

Segurament, si no hagués sigut per l’inici de la Primera Guerra Mundial, Mondrian no hauria avançat de la mateixa manera cap a un art reduït a un mínim repertori de recursos visuals: línies horitzontals i verticals que delimiten plans en blanc, vermell, groc i blau. Era el 1914, tenia 42 anys i feia poc que vivia a París quan la guerra el va enxampar de visita als Països Baixos, fet pel qual no va poder tornar a la capital francesa. Tres anys després va fundar la revista com a plataforma per difondre una nova forma plàstica i superar el tradicional provincianisme holandès. Va ser un aïllament fronterer com el de la primera onada del covid, que va obligar el Reina Sofia a ajornar la presentació de l’exposició, prevista inicialment a l’abril.

A l’estiu, en plena crisi de visites –han caigut fins a un 70% per la pandèmia–, el Reina Sofia va començar un llarg periple per intentar portar Mondrian en plena segona onada a Madrid. La capital espanyola s’havia convertit de nou en l’epicentre de la crisi al Vell Continent i la majoria de col·leccionistes tenien reticències. A això s’hi afegia que molts museus anglosaxons tenien ERTOs i no podien prestar les obres perquè literalment no hi havia ningú que pogués gestionar els préstecs. Però el principal problema era trobar un restaurador que viatgés amb les obres –la majoria provinents del Museu d’Art de la Haia– per garantir que no patissin cap desperfecte. Així va començar, segons Borja-Villel, una tasca titànica de generositat entre institucions per acabar aconseguint exposar 93 de les 100 obres previstes. Només el MoMA ha acabat fent-se enrere.

Hi ha ajudat comptar amb una garantia d’assegurança de l’Estat de 625.275.710,94 euros per a una exposició que, de moment, només poden visitar el madrilenys o qui viatgi a la capital espanyola per negocis, ja que en la majoria de comunitats es manté el confinament perimetral. “És una de les exposicions més cares que ha fet el museu, però no la més cara”, aclaria el director del Reina Sofia durant la presentació de l’exposició la setmana passada. A canvi de l’esforç econòmic, destacava que “fer una exposició com aquesta en un país mig tancat és com un símbol que malgrat tot s’han de fer coses i que la cultura està viva”.

Dels bodegons a l’abstracció

Tenir aire fresc al Reina Sofia després que la majoria de museus, com el Prado, hagin hagut de reinventar-se a base de fons propis suposa un petit bàlsam de normalitat. L’exposició recull des dels inicis de Mondrian fins a la seva última etapa a Nova York, la dècada dels anys quaranta, quan va emigrar als Estats Units per la Segona Guerra Mundial. Una retrospectiva que fa un èmfasi especial en l’etapa holandesa a la revista De Stijl. Com tots els seus coetanis, Mondrian va fer els primers passos com a artista pintant bodegons durant vint anys.

Una exposició a Amsterdam el 1911 amb obres de Pablo Picasso va trencar tots els seus paradigmes i va decidir traslladar-se a París. És quan va començar a destil·lar formes, amb quadres a tot color ja marcats per línies negres com Composició núm. II (1913). Però la guerra ho estronca tot, i és als Països Baixos on, com a patriarca d’un grup d’artistes joves, comença una recerca cap a la “bellesa universal”.

A De Stijl, fundada pel pintor Theo van Doesburg, totes les disciplines s’entrellacen, però l’arquitectura és un dels eixos que porten a l’abstracció de la pintura. L’exposició recull cadires, una habitació sencera a tot color i maquetes d’edificis marcats per línies horitzontals i verticals i blancs, vermells i grocs. La coneguda obra de Mondrian sembla estar repetida en cada racó d’una àmplia sala. Però no són sinó els experiments dels seus companys de revista.

El recorregut del Reina Sofia culmina amb una gran sala amb un total de vuit Mondrian vinguts d’arreu, des de la Tate fins a col·leccions particulars. Si a la dècada dels 20 l’artista vivia fascinat per buscar formes, és als 30 quan troba un equilibri més clàssic de composicions. Un viatge inèdit de Mondrian a Espanya, ja que fins ara només s’hi havien exposat dues obres en mans del Thyssen, que les ha cedit per a l’ocasió.