Un viatge per totes les edats de l’amor

BarcelonaEl pas del temps entristeix Àngel Llàcer. “Amb els anys tinc més ganes de plorar. M’emociono amb molta facilitat”, diu el director i actor. Les seves llàgrimes, de fet, són el que l’han portat a vestir l’escenari del Teatre Poliorama amb una habitació d’hotel dels anys 70 i a erigir-hi Un cop l’any, l’adaptació de l’espectacle de Bernard Slade Same time, next year (1975)que s’acaba d’estrenar. “Vaig llegir-la una tarda a l’Empordà. Després de la tercera escena no veia el text perquè no podia parar de plorar. I llavors vaig decidir fer-la”, explica.

Malgrat això, l’obra és una comèdia romàntica que viatja des del 1975 fins a principis de l’any 2000 a través de la història de dos amants accidentals. La parella, interpretada per David Verdaguer i Mar Ulldemolins, es coneix quan tots dos voregen la vintena però ja tenen compromisos matrimonials. Per no trencar ni un lligam ni l’altre, decideixen amagar la seva relació i veure’s només un cop l’any, sempre al mateix parador de turisme de la Rioja. Aquestes trobades alimenten els engranatges de l’espectacle, que avança fent salts en la història i resseguint l’evolució emocional dels amants. “Al principi el seu enamorament és sobretot carnal. Després la relació canvia i pesa més la companyia, tot i que sempre hi ha atracció sexual”, subratlla Llàcer, que torna a la direcció després de portar Molt soroll per no res al TNC.

A simple vista, aquest viatge temporal es percep mitjançant l’estètica i el vestuari dels protagonistes, que es canvien de roba i de pentinat per adaptar-se a la moda de cada època. La transformació és alhora psicològica, perquè la parella madura i la seva percepció de la vida també ho fa. Ulldemolins assenyala que una de les tasques més complexes ha sigut “aprendre a dosificar l’energia i a trobar el pes dels anys” per transmetre “la innocència de la joventut i les preocupacions de l’edat adulta”. Més enllà del desig sexual, el vincle que uneix la parella s’alimenta, segons Llàcer, “de la sinceritat i l’honestedat que no desapareixen amb els anys”. Entre ells mantenen el pacte d’explicar-se, cada vegada que es veuen, una cosa bona i una de dolenta de les parelles respectives. “Gràcies a això l’espectador coneix les parelles dels amants i les vides que tenen fora de l’hotel. També s’entén que la relació d’infidelitat existeixi: és la que alimenta els seus matrimonis”, destaca el director.

La nostàlgia dels 70, 80 i 90

A mesura que les vides dels amants avancen també ho fa el context polític, social i cultural. Al muntatge els fets històrics es rescaten a partir de projeccions que recullen els moments més rellevants de cada època, com ara la mort de Franco, el retorn de Tarradellas i la Movida Madrileña. Cada projecció serveix d’impàs entre una escena i l’altra i contribueix a nodrir el vessant més nostàlgic de l’espectacle. El text original transcorre entre el 1951 i el 1976 als Estats Units, però Llàcer l’ha reubicat uns anys més tard a Espanya per acostar-la al públic amb “referents que siguin més pròxims”, argumenta. El canvi d’escenari temporal no obstaculitza una de les línies narratives de la peça: l’empoderament de la dona en la societat. “Quan la protagonista és jove, les dones estan relegades a ser mestresses de casa. A mesura que es fa gran, ella aconsegueix agafar les regnes de la seva vida i convertir-se en una dona que decideix estudiar i, després, engega negocis”, indica Llàcer.

Aquesta conquesta social també es percep en el personatge de Verdaguer, que l’actor defineix com “un home egoista i patidor”. Per a ell, els privilegis masculins no són un problema, tot i que s’adona de la situació a partir de les converses amb la seva amant. A cavall de la comèdia i el drama, l’obra s’adapta a les circumstàncies argumentals i es torna profunda a mesura que els personatges també ho fan. “Les tres primeres escenes existeixen perquè les tres últimes tinguin sentit. És una obra sobre una història d’amor i la fem perquè ens fa feliços, però és una comèdia de mentida”, assenyala el director.

Durant una hora i 45 minuts, els personatges passen d’un estil de roba a un altre, adopten interessos diversos i viuen l’amor de maneres diferents. Només l’habitació de l’hotel es manté immutable en 25 anys, com un oasi dins l’huracà impetuós del temps. L’espai adopta així un rol metafòric per plasmar, segons Llàcer, “que l’essència de les persones tampoc canvia”.